17 de abril de 2008

"Las imágenes con que uno representa y captura la realidad son el reflejo de su manera de pensar y ver el mundo"



Flavio Signore

Es director y realizador de documentales audiovisuales en clave humanista. Esto le ha llevado a pisar muchas zonas convulsas del mundo actual como: Líbano, Iraq, Palestina, Afganistán, Sri lanka, los Balcanes y Zimbabwe.
También organiza eventos culturales relacionados con el cine, la cultura y la sociedad. Es uno de los organizadores del festival de cine y derechos humanos de España.


¿Cómo definirías tu profesión?
Mi profesión es una mezcla entre el arte y el activismo. Yo me dedico a la producción y a la realización de cine documental en clave activista, es decir, decantada siempre hacia la defensa de los derechos humanos.

¿Cómo surgió esta confluencia entre el arte y el activismo?
Empecé antes con el activismo que con el audiovisual. Desde pequeño estuve involucrado en la política de forma activa. La afición por el audiovisual me llegó más tarde aunque de alguna manera el arte siempre ha formado parte de mi.

¿Qué estudiaste?
Estudié filosofía en Italia. Mientras estudiaba empecé a trabajar, un poco por casualidad, en ámbitos relacionados con el audiovisual. Entonces decidí hacer un postgrado de cine. Esto me permitió acabar uniendo la filosofía pura y política con la filosofía estética.

¿Qué vínculo percibes entre la filosofía y el audiovisual?

La filosofía está estrechamente relacionada con la imagen. El pensamiento tiene que ver mucho con las imágenes puesto que, de alguna manera, nuestra esencia mas profunda es a menudo pensar en imágenes. Las imágenes con que uno representa y/o captura la realidad son el reflejo de su manera de pensar y ver el mundo.

¿Qué es Gandhiji?
Gandhiji es una organización cultural inspirada en los principios de Gandhi .O sea, se inspira en la resolución pacífica de los conflictos. Tenemos principalmente tres grandes vías de trabajo: una consiste en el encuentro de organizaciones y personas activistas para comentar y dialogar sobre las temáticas actuales. Después también tenemos una rama más pedagógica que son los talleres que hacemos en escuelas donde pasamos los documentales y también hacemos talleres de producción audiovisual.
La última vía, que la dejo al final porque realmente es la que más me gusta, es la producción y realización de documentales como herramienta de sensibilización. Siempre son reportajes sobre derechos humanos…en los que siempre intentamos mostrar la respuesta de la sociedad civil.

¿En qué consiste vuestra educación en las escuelas?

Hacemos guías didácticas de películas para pasarlas en las escuelas. Generalmente lo hacemos conjuntamente con otra ONG. Ahora lo hacemos con la ONG Combatim per la Pau i pasamos una película que se llama Turtles can fly (las tortugas también vuelan) sobre el impacto que pueden tener las minas. También hacemos en Valencia talleres de producción audiovisual para que los propios niños realicen sus vídeos.

¿Qué crees que puede aportar a los niños esta formación audiovisual?
Creo que es una forma muy útil para crecer y educar en valores a la sociedad. Yo veo el cine como una posibilidad de ampliar el pensamiento de la gente, de abrirles la mente a la reflexión, lejos del entretenimiento que es la atención mayoritaria que recibe el mundo audiovisual en nuestros tiempos.

Esa es, hoy en día, una visión muy reducida de la función de las imágenes, ¿no crees?
La industria cinematográfica se ha decantado mucho hacia la diversión y el entretenimiento. Hoy mismo una imagen sucede a la otra y no hay tiempo para procesar ninguna de ellas.
Quizás deberían contarse menos cosas con tal de poder centrarse en lo que se explica y apreciar toda su belleza. No hay tiempo para pensar y discurrir todas las imágenes que advertimos a diario. Queda todavía mucha belleza escondida por descubrir.

Entonces el problema no es que falta información sino que no la procesamos
Sí, esa es mi opinión. Y también el mensaje de esas imágenes. Las noticias informan mucho sobre los conflictos de Irak, Palestina, Líbano etc… Pero siempre es el mismo tratamiento: enfocan la muerte y la sangre, y se olvidan que hay muchísima otra gente que intentan seguir con su vida y sobrevivir.

Por eso surge tu documental del Líbano: La vida bajo las bombas
Exacto. Pensamos que más que los bombardeos, que ya saldrían en todos los telediarios y periódicos, lo que merecía ser contado era el esfuerzo de las personas por sobrevivir, por ayudarse los unos a los otros, una de las finalidades más importantes que tenemos en la vida. Descubrir el “lado positivo.”

¿Qué sentiste al vivir bajo las bombas?
Fue muy interesante. Percibes como el ser humano funciona y reacciona ante una situación extrema… Y esto te lleva a vivir un un proceso de homogeneización, llegas a la conclusión de que todos somos iguales.
Muchas religiones hablan de encontrarse a uno mismo. Para ello hace falta ponerse y sentirse en el mundo, y muchas veces las situaciones de conflicto te ayudan a esto, a ponerte en el mundo y a encontrarte.

Pero también pasas miedo, ¿no?

Evidentemente. Yo siempre vivo el miedo. Siento mucho miedo por lo que un ser humano puede llegar a hacer. A veces los humanos tienen una visión muy retorcida del encuentro con el otro. La utilización que hacen algunos seres humanos de los otros, para los que somos una simple casilla de un juego, es lo que me asusta e indigna.

De alguna manera la información es como un producto y necesita venderse. Tu información no responde a los cánones mediáticos actuales. ¿Cómo lo haces para venderla?
Hay un límite, una frontera. El límite entre toda esa información que yo quiero contar y me encuentro allí donde voy, y lo que quiere oír la audiencia. Una persona que informa lo que quiere es que se llegue al público. Jugamos entre este límite, intentando abarcar el mayor número de información que uno quiere pero también pensando en una audiencia. No es una cuestión sencillamente económica, sino de llegar a un público más amplio.

¿Cómo te recibe la población de un país cuando vas a testimoniar su conflicto? ¿Te tratan mejor las víctimas o los agresores?
El recibimiento es distinto en función de si el conflicto es abierto o cerrado. Cuando nosotros entrábamos al Líbano había un a larga cola de gente que salía…Pero mi experiencia en el Líbano, por ejemplo, es muy buena. La gente no recibió con los brazos abiertos consciente de que queríamos contar lo que allí pasaba.

¿No crees que si los medios dedicaran más atención a estos temas en torno a los derechos humanos y su vulneración, el interés de la gente y su concienciación aumentaría?
Sí, seguramente. Por ejemplo ahora muchas cadenas me está pidiendo el documental de Buda en el exilio por todo lo que está pasando en el Tibet…Ahora todos los medios están dando espacio a este tema… Ahora en los medios de comunicación entra mucha más temática de los derechos humanos pero a la vez se va desvirtuando la palabra porque se convierte en una palabra políticamente correcta y se emplea con ese fin político.

¿Cómo ha evolucionado la política y el activismo desde que te introdujiste en este mundo?
Antes había un gran sector de activismo político muy descolgado de las instituciones. La crítica hoy es mas cercana a la política oficial porque las organizaciones han sabido abrirse mas a la sociedad civil.
Las administraciones van a buscar el soporte, la fuerza y las ideas que hay en la sociedad civil.

Hace pocos días que has vuelto de Birmania. ¿Qué has estado haciendo allí?
He estado documentando una serie de movimientos de la sociedad civil. Una misión parecida a la del Líbano con la diferencia que esta vez no se trata de un conflicto abierto, lo cual disminuye el peligro.
Básicamente nos movíamos por la frontera entre Tailandia y Birmania, recorriendo todos los campos de refugiados de etnias birmanas que se han aposentado a un lado del río que separa estos dos países.

¿Las organizaciones gubernamentales suelen apoyar a los proyectos humanitarios como los que tu realizas?
Sí. Algunos dan mucho dinero y apoyo. Obviamente, otros no tanto, y algunos no dan nada.
A Birmania vino con nosotros una parlamentaria catalana d'ICV-EUIA a ver los campos de refugiados. Nosotros se lo propusimos a todos loa partidos políticos y los que primero reaccionaron y se mostraron más sensibles fueron ellos. Esto responde a lo que te he dicho antes de la frontera, jugar con los límites…

¿Dónde encuentras la paz en una vida marcada por los conflictos?
Intento buscarla. Algunas veces con más éxito que otras. La base es el profundo amor por las distintas personas que me encuentro. Y ahora también la búsqueda espiritual. Buscar la energía global que me lleva a sentirme tremendamente conectado con la energía que tengo alrededor. Pero esta energía no siempre es positiva y a veces me siento muy fuera de onda, completamente perdido. Tengo mucho respeto tanto por las vidas que encuentro como por la mía.

¿Qual crees que es uno de los retos principales de nuestra sociedad?
El silencio mental o de imágenes. Olvidarnos de todas aquellas imágenes que hemos ido almacenando, limpiar las imágenes. Tiene que ver con la meditación. Entrenar nuestra mente no solo a pensar positivamente sino a pensar en blanco, descansar nuestra mente. Mucha gente cree que desconecta viendo la tele. Hemos evolucionado en muchos sentidos pero en este nos hemos vuelto un poco atrás.

¿Tu reto personal?
Perseverar. Seguir trabajando en una misma dirección. De Gandhi me gusta mucho lo que dice de vivir y estar en la verdad. La verdad al fin y al cabo es la coherencia. Intentar ser coherente con nuestra verdad. Merece la pena vivir nuestra vida.

16 de abril de 2008

El cinema documental des de la seva vessant més pessimista: l'econòmica


El Cinema Documental Social està de moda. I com no podia ser d’altre forma, les Jornades de Comunicació Blanquerna han dedicat una taula rodona de dimarts 15 d’abril a parlar dels aspectes positius que s’encabeixen en aquest tipus de cinema. José González Morando, co-director de Can Tunis; Tono Folguera, productor de Balseros i Septiembres, entre d’altres; i Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel, han estat els responsables de radiografiar el sector i explicar les seves pròpies experiències.

Una breu introducció de Marta Palacín, ex estudiant de la facultat i moderadora de la taula, ha donat peu a l’inici de la xerrada.
La primera intervenció ha estat de José González, que ha introduït la base del que seria després el seu discurs al llarg del matí. José González ha emfatitzat el boom que actualment viu el cinema documental, però a la vegada s’ha lamentat de la poca ajuda que aquest rep per les institucions espanyoles. “A Canadà, per exemple, catorze cadenes de televisió inverteixen diners en documentals mentre que a Espanya tan sols una, que és TV3.” Jeus Garay s’ha mostrat molt d’acord amb aquesta anterior opinió i ha dit que creu que “tothom tindria que tindre la potestat per a expressar-se, perquè al cap i a la fi tots volem el mateix:expresar-nos.”. El director de Mirant al Cel, la seva única pel·lícula de cinema documental, ha intervingut molt poc perquè ha manifestat no tindre prou experiència en el sector. I finalment Tono Folguera ha exposat el seu punt de vista, marcat en tot moment per la seva tasca de productor. “Considero que es tindria que reduir dràsticament l’emissió de documentals a sales de cinema i fomentar-los en televisió” ha dit el productor, que també ha subratllat el boom creatiu del sector tot i que “aquest no es veu reflectit en les institucions ni en el sistema.”

Aquesta primera intervenció ja ha pinzellat el que seria la temàtica principal de la taula rodona. Aquesta s’ha convertit bàsicament en una conversa entre Tono Folguera i José González Morando al voltant de la difusió i la producció de documentals, i també de la economia que determina, i sovint limita, aquest tipus de cinema. El director de Can Tunis ha mostrat una visió molt opaca de la indústria del documental. “El pastel es muy pequeño y son muchos a repartir” deia, alhora que explicava com ell té que combinar la tasca de productor amb la de director de les seves pel·lícules perquè no li arriba el pastís. Tono Folguera també s’ha mostrat preocupat per la falta d’interès i valentia per apostar e invertir en aquest cinema tot i que ell té un contacte secundari amb els documentals ja que “la funció del productor és anar sempre un pas per darrere del director, Carles Bosch en el cas de Balseros.” La situació de Tono Folguera es pot considerar excepcional pel que fa a recursos econòmics i tècnics si la compares amb la de José González Morando.

A continuació s’ha parlat dels festivals de cinema. “Són una ocasió imprescindible per a difondre els nostres treballs” comentava José González Morando. Aquesta opinió era compartida per Tono Folguera que ha destacat la funció que aquests festivals van tindre en Balseros. Tot i això Folguera ha assenyalat que “de festivals que valguin realment la pena per a promocionar pel·lícules hi ha dos o tres, la resta són més mediocres tot i que segueixen sent útils per gent amb poc pressupost o que tot just comença.”

Amb el tema dels recursos econòmics per a la producció d’aquest cinema com a cos de la xerrada s’ha arribat al final d’aquesta. En la última intervenció Tono Folguera ha valorat la nova producció: Septiembres, de Carles Bosc, de la qual ha dit que “ha servit per mostrar a la gent la realitat de les presons espanyoles actuals i per fer-los reflexionar sobre les condemnes, a vegades excessives, que compleixen els presos.” José González Morando ha acabat certificant que als seus ulls “ el cinema et permet conèixer la realitat, però no és una acció solidaria.” El darrer ha estat Jesus Garay que ha destacat que Mirant al cel “ha estat un repte molt interessant que m’ha permès conèixer coses noves i a la vegada adonar-me de la gran llacuna que encara pesa sobre meu.”

El que a priori tenia que ser una taula rodona per parlar en positiu sobre l’enlairament del cinema documental ha acabat estant una exposició de crítiques i lamentacions al voltant de la precària situació econòmica del sector. Els tres conferenciants han oblidat la vessant més important i que identifica aquest cinema: la vessant social; i han acabat parlant del tema econòmic, que com ja sabíem, no és un dels aspectes positius a destacar d’aquest cinema.

8 de abril de 2008

Quan...

Quan el trajecte és semblant però molt diferents són les necessitats per a recorre’l.

Quan de la simple emoció aventurera de creuar el fort curs d’un riu torrencial sorgeix la necessitat de creuar-lo com a única alternativa per a seguir en vida.

Quan els experiments amb objectes, de fotògrafs principiants, que serveixen per a perfilar les tècniques de la profunditat de camp canvien per situacions humanes on una fotografia els pot dignificar la vida. Quan la profunditat de camp pot separar les víctimes dels que fan mal.

Quan tot allò que has estat practicant en un entrenament pren forma en un partit oficial. I del seu desenllaç es dictamina el triomf o el fracàs.

Quan veus que els amics, lluny de decebret, s’han cavat el seu propi parany.
Quan te n’adones que no et sap tant greu que t’hagin menyspreat sinó com la seva actitud és una pedra més que colpeja contra el mur de l’amistat. El mur global.

Quan ja no esperes rebre la seva trucada en el dia en què fas anys…

Quan la bala que has disparat i fallat era la última munició que et quedava.
Quan no apuntes a les boles de fèria, sinó que el que tombes són sentiments...

Quan molts no s’immuten davant de les injustícies que a tu t’esgarrifen. Quan molts no s’immuten però escupen paraules sensibles tintades d’engany.

Quan els laboratoris d’universitats es canvien per laboratoris professionals. Quan els experiments passen de proves acadèmiques a experiments amb humans.

Quan d’assajar el cant davant del teu propi mirall tens de reflex les grades d’una gran sala plena arrebossar.

Quan de l’aigua és fa un bé escàs...

Quan d’aspirador de la mala consciència serveix una acció solidària realitzada un cop a l’any. Quan s’utilitzen dolors aliens per a aspirar els que un es veu assetjat.

Quan dels debats que salven les hores d’un sopar entre desconeguts passem a debats transcendentals que poden determinar aspectes importants.

Quan la teva confiança es cotitza a l’alça per culpa d’un cor mol danyat. Quan les cicatrius impedeixen la pell els broncejats.

Quan les simples paranoies mentals que intenten dignificar una vida que vessa de benestar evolucionen a dilemes essencials per a l’existència d’un home.
Quan aquest home sap que el benestar passat està dipositat en un pou on no veu el final.

Quan la felicitat d’antany resta amagada...o potser extraviada

Quan el que a ulls d’altres són tan sols els postres d’un copiós menjar és als te ulls l’únic del que et pots alimentar.

2 de abril de 2008

VA DE LLIBRES!

Neix un nou programa de ràdio : Va de llibres!
Aquest és un programa que com el seu nom indica tracta sobre la literatura i ho fa amb un to amè, divertit a la vegada que reflexiu. El programa està dirigit per Josep Coll, estudiant de comunicació de la Universitat Ramon Llull, acompanyat per el Segei, considerat l'home savi del nostre programa, i de jo mateix, un col·laborador com qualsevol altre.

Va de llibres s'emet cada dimarts de 8 a 9 del vespre, i el podeu escoltar a traves d'Alternativa Barcelona (102.4).

També podeu establir connexió amb els tres "mestres literaris", si més no alumnes, a través del blog del programa: va-dellibres.blogspot.com

25 de marzo de 2008

Marea pentina el nostre somriure

Las aceras están llenas de piojos és el nom que duu el nou cd de Marea, i també el que dóna nom a la gira que realitza el grup, que ja arriba a la seva fi. I ple de “polls” – nom metafòric per a referir-se als rockeros, grenyosos i despentinats- és també com estaven els voltants de l’estadi Olímpic de Badalona el divendres 14 de març amb l’expectativa de disfrutar d’una bona nit de rock’n roll.
L’estadi presentava una molt bona entrada, potser més de l’esperada, tenint en compte
que el maig de l’any passat Marea ja va venir en concert d’inici de gira a Barcelona, tot i que aquest va tindre lloc al Fòrum.

Van ser gairebé tres hores de concert durant les quals la banda no va parar de fer saltar al públic, i és que es deurien sentir obligats pel preu una mica excessiu de l’entrada: 25 euros, a més de què es sentissin molt a gust, com mencionava el cantant, Kutxi Romero, durant el concert.
L’esdevenir del concert va seguir la tònica de sempre. Es va obrir amb la primer cançó del nou disc, Entre Hormigones, i es van cantar les mítiques: Corazón de Mimbre, En Tu Agujero, La Rueca...i moltes més, fins arribar al final esplèndid on es toquen les dues cançons més famoses del grup: Perro Verde; i la que porta per títol el nom de la banda: Marea.
A pesar de què l’edat carregada de vicis ja els comença passar factura, a excepció del Piñas que no para quiet damunt de l’escenari en tota l’estona i potser per això va ser el més aclamat, la banda va premiar els assistents amb moltes de les seves cançons més antigues i que caracteritzen al grup que s’aferrava als ideals del rock més tradicional i reivindicatiu, tendència que s’ha vist una mica oblidada a la vegada que innovada en el nou cd.
Kutxi, amb la seva veu d’aiguardent, recita : “a pesar de què s’engarjolin tots els ocells del món, ells cantaran quan els hi vingui en gana”, com ell, que apunta amb les lletres de les seves cançons allà on sent més l'home, al cor, parlant de la llibertat, la soledat i la rebel•lió.

El concert va finalitzar, i la gent anava marxant contenta d’haver passat una nit com la desitjada, una esplèndida nit de rock’n roll, i contents també de compartir-ho amb gent que, com ells, tenen “el somriure despentinat d’anar en contra dels vents”, frase que vesteix una de les tornades d’una cançó, com no podia ser d’altre manera, de Marea.


24 de marzo de 2008

Els testimonis de la història en marxa

No eren encara les 7 de la tarda i la sala del Col•legi de Periodistes de Barcelona ja presentava l’afluència de públic més nombrosa de tot el cicle de conferències febrer-març.
L’ocasió ho valia: Boban Minic, periodista bosni que va treballar a la Ràdio-Televisió Sarajevo; Bru Rovira, prestigiós reporter de La Vanguardia i Marc Marginedes, corresponsal de guerra d’El Periódico, començarien a quarts de 7 una xerrada al voltant d’el periodisme en àrees de conflicte. Fins a aquella hora, encara van anar arribant més persones que omplien els pocs seients que quedaven buits de la zona de baix. Éren una cinquantena.
Marc Marginedes va ser el primer en parlar, seguit de Bru Rovira i finalment ho feu Boban Minic. Els dos primers van abordar el tema d’una manera més teòrica, mentre que l’últim parlà més des de la seva pròpia experiència, que el situà a la posició de periodista a la vegada que de víctima.

“Vivim en un món on hi ha un excés d’informació”, comença Marc, que tot seguit llança a l’aire la següent pregunta: “Quin és, llavors, el paper d’un enviat especial per un diari en un conflicte?”. Les respostes les va exposar al llarg dels 10 minuts que va parlar. Per a ell un dels valors de l’enviat especial és la seva pròpia experiència personal, i aquesta experiència necessita, a vegades, de la primera persona per a ser explicada. Aquest és un valor afegit que pot aportar un reporter, és el que pot diferenciar un diari de la competència –posa d’exemple Londres, on la gent escull el diari en funció del periodista que narra el fet-. És molt difícil que en el món actual un sol periodista d’un diari pugui superar els 20 corresponsals de Reuters o els deu d’AP. Per això cal fugir del estereotip de piràmide invertida, i fer de la crònica un relat més personal (sense que el periodista sigui el centre) que sigui capaç de fer reviure el conflicte al lector.
El segon valor és el vincle que hi ha entre el país d’origen del corresponsal i el paper que juga el mateix país en el conflicte. Aquestes relacions donen lloc, en molts casos, a anècdotes increïbles , quan no decepcionants. Ell va posar tres exemples, dels quals n’explicaré un: va ser a Iraq, en el dia en què s’alliberaven els primers presos de la presó d’Abu Ghraib i per tant s’hi van concentrar centenars de periodistes a l’entrada. Entre ells hi era en Marc. En aquell mateix instant va veure com un convoy de l’exèrcit espanyol entrava a la presó, quan en teoria les tropes espanyoles només estaven a Iraq en una missió humanitària. “Estem de passeig”, va ser la resposta dels espanyols quan el Marc els va preguntar què hi feien allà.

Uns aplaudiments separen la fi de la primera exposició oral de l’inici de la segona, la del Bru. El Bru és un gran fan de Kapuściński, i per això no resulta estrany que el nombri en varies ocasions, així com tampoc la defensa aferrissada que fa sobre la necessitat i obligació del reporter d’estar sobre el terreny, de conèixer i conviure amb l’altre per tal de donar-li la paraula. Aquesta és, segons el reporter de La Vanguardia, la columna vertebral de la professió, columna que actualment es troba esbiaixada. També va criticar el poc exercici de processament d’informació que duen a terme els periodistes d’avui en dia, fet potser que va lligat a la creixent industrialització del sector.
Però, podem pensar, quin sentit té donar-li la veu a l’altre quan ja està gairebé tot dit? És aquí on Bru desglossa una de les reflexions més interessants de la conferència. Ell creu que el món d’ara és molt diferent al que hi havia abans, i que la caiguda del mur de Berlín (1989) és la frontera que separa aquests dos móns. Ell, que es classifica dins dels reporters que han explicat el primer món, veu com actualment no hi ha cap periodista que es plantegi les preguntes adequades ,per a entendre el món actual, que són essencialment diferents a les de fa dues dècades. Creu ell que algunes de les preguntes serien: com veiem compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió social? Com democratitzarem el món global? com es mantenen les identitats locals en aquest món global?
Un altre cop aplaudiments. I ara és el torn de Boban. La seva intervenció és potser la més esperada ja que ha viscut una guerra com a periodista a la vegada que com a víctima, la guerra del seu país: Bòsnia-Herzegovina. Boban viu a l’Escala, on treballa de cambrer. Parla un castellà quasi perfecte, guarnit d’un to de veu monòtonament trist, herència d’ ”una guerra que va començar 10 anys abans als mitjans de comunicació”.
Boban va parlar sobre el paper dels mitjans de comunicació durant la guerra balcànica, tema que visqué de ben a prop ja que ell era el director de cultura de Ràdio-Televisió Sarajevo. Explicava, amb cara de no comprendre-ho encara, com els serbis van dur a terme una neteja ètnica a tots els mitjans de comunicació del país, van fer fora 500 treballadors de Ràdio i Televisió Sèrbia, van configurar una llista amb poc més de cent periodistes considerats traïdors i els quals tenien que ser assassinats, entre ells hi figura el mateix Boban, i van crear una nova secció a un diari serbi on els suposats lectors enviaven cartes, hi dic suposats perquè després es va descobrir que les cartes eren escrites pels mateixos periodistes serbis, ja podeu imaginar dons que deurien dir aquelles cartes...
I com aquestes, un carrusel d’injustícies més que banyen la guerra d’un color encara més opac i que ben segur van promoure moltes de les barbaritats executades.
Com molt bé argumentava Boban a l’inici de la xerrada, els mitjans de comunicació no s’encarreguen de començar una guerra, per a això ja estan els poders econòmics i polítics. Tanmateix, els mitjans si que poden contribuir a la guerra: poden preparar-la, com també formar l’opinió pública, són capaços de determinar qui és l’amic i qui l’enemic així com fer dels criminals herois i justificar lo injustificable...d’exemples, com acabem de comprovar, no en falten.
Un altre vegada els assistents piquen de mans, volent mostrar tot el suport cap a Boban a la vegada que conscienciant-se per tal de abolir aquestes atrocitats, i tornar-li al periodisme el prestigi que es mereix. L’exemple a seguir el poden veure en un dels tres homes que seien al seu davant.
Tenen els corresponsals una situació privilegiada de la història en marxa, una situació que “t’aproxima com cap altre mirador a l’autentica condició humana i que et nodreix d’un bagatge excepcional en el terreny personal”. Aquesta figura no ha de desaparèixer, i no s’ha de supeditar a la creixent industrialització del sector periodístic i de la informació, on cada cop l’altre té menys valor en ell mateix, on l’espectacularitat trepitja la veracitat, on no es sent la necessitat d’entendre i donar-li la paraula a l’altre i on, des d’aquesta perspectiva, és impossible abordar les preguntes que ens condueixin a entendre el nou món.
Potser hi ha gent que cregui que aquesta no és la nostre tasca...jo no comparteixo aquesta opinió.

19 de marzo de 2008

El Mestre Kapuściński

"Eso: los refugiados. De repente todo el mundo se ha convertido en refugiado. Desde que, coincidiendo con la consecución de su independencia, en el verano de 1960, se produjeron en el Congo los primeros disturbios, luego las luchas tribales y, finalmente, incluso una guerra, los caminos se han llenado de refugiados. Allí donde surge un conflicto, los que luchan son los gendarmes, el ejército y las milicias creadas ad hoc por las diferentes tribus, mientras que los civiles -en su mayoría mujeres y niños- huyen. Las rutas que recorren resultan muy difíciles de rastrear. Por lo general se trata de alejarse del campo de batalla pero no tanto como para luego perderse y no poder regresar. También es importante que en el camino se pueda encontrar algo para comer. Toda esta gente es pobre, tiene cuatro cosas apenas: las mujeres, un vestido de percal; los hombres, pantalón y camisa, y además una tela para taparse durante la noche, una olla, una taza y plato de plástico. Y una palangana donde hacer caber todas las pertinencias.
Con todo, lo más importante en la elección de la ruta son las relaciones entre las distintas tribus: si el camino lleva por un territoria amigo o si, Dios nos libre, conduce derecho a tierra enemiga. Pues los poblados y prados estan habitados por los más diversos clanes y tribus, y el saber qué tipo de relaciones mantienen es una ciencia difícil y compleja que cada individuo aprende desde la infancia."



Viajes con Heródoto, Ryszard Kapuściński

15 de febrero de 2008

" L'empremta de l'home immadur és que vol morir noblement per una causa,
mentre que l'empremta de l'home madur és que vol viue humilment per una causa".

El vigilant en el camp de sègol, J.D.Salinger.

16 de diciembre de 2007

Una escala de petgades

Cultivem diàriament, descuidant potser els fruits,
avancem per deixar enrere.
La inèrcia de la vida fa de cada pas un esglaó
sobre el qual es sustenta el nostre incessant caminar,
amb el malentès que el millor és mai deixar de pujar,
descuidant que en certes ocasions retrocedir
és l'opció més adient per progressar.

Preocupacions temporals pel desig d'acotar-lo,
l'angoixa ens visita quan del temps en fem
la minúscula significació d'una fita,
descuidant el constant fluir d'aquest,
que abriga moments de felicitat
en cadascun del seus minuteigs.

Per a tots aquells als qui,
en algun moment,
els han atrapat les presses
en la cursa del temps.
Que susdit es consumeix,
però mai en va si la maleta
de la consciència és plena a arrebossar.

Per a tots aquells, començant per mi,
que n'han pogut fer d'ell un mal ús,
deixant-se absorbir pel seu incessant passar,
que aquest no s'esvaeix, no és en va,
sinó que ens nutreix en la mesura
que bussegem en cada petit plaer.

Que l'esglaó anterior avui ja no és passat,
sinó que és un pont per al demà
on aferrar-se si per quelcom
el ritme de la vida ens fa trontollar.

On cada instant és en ell
un mar de felicitat.

Per a tots nosaltres:
que assaborim la integritat
del nostre créixer.



Sarajevo 2007


Perquè el viatge a Bòsnia constitueix un dels esglaons dels que us he parlat abans, potser un dels més importants. Racó sempre adequat per a resguardar-me en temps difícils, i no menys trascendent també per a propulsar-me a la conquista de somnis futurs!

9 de diciembre de 2007

El perquè de tot plegat


Avui, induït per un gran company, m'he fet la pregunta mare. La pregunta mare és aquella que ho engloba tot, a la qual acabo arribant sempre després de qualsevol pensament, fins el més insignificant, però que com a pensament ja adquireix determinada importància.
Davant d'aquest encontre, tant fortuït com benvingut, entre jo i la qüestió cabdal, he sentit la necessitat de plasmar-ho en un paper (cosa que després he aprofitat per estrenar el meu espai digital) per amarrar-ho ben fort, davant la por a què s'esbiaixés entre qualsevol dels racons dels que estic compost, i acabés banalitzant-se.
D'aquesta manera, i atenent a què "la escritura es vida intensificada", segons opina Imre Kertész, opinió la qual comparteixo, no només m'he aferrat als meus vaivens mentals sinó que a demés els he intensificat.
Avui per A o per B, el meu ritme mental s'ha vist eclipsat per la pregunta mare, que és també la precusora del text, i sobre la qual es sostenta, com no podria ser d'altre manera, aquest blog.
Avui m'he aturat, i pacient, he pensat en el perquè de tot plegat.
Davant d'aquesta pregunta només em queda una opció, seguir caminant, i poc a poc anar descobrint tants perquès com vagi trobant...segurament el perquè de tot plegat pren força amb l'infinitud nombre de respostes existents.