“ El problema dels desarrelaments existeix des de sempre” afirma Monika Zgustova, refugiada de Praga, col•laboradora habitual d’El País i que argumenta: “Moises i Josep eren exiliats. Vint anys va durar l’exili d’Ulisses. Ovidi va ser el primer poeta expulsat del seu país, el primer cas de violació de la llibertat, i el van seguir entre molts d’altres, Dante.” Però els motius que embriagaven els èxodes d’èpoques anteriors no són els mateixos que els d’ara, ni tampoc els antídots i mitjans que tenim per combatre-ho.
La globalització, que tot ho impregna, no s’ha descuidat d’incidir notablement sobre aquest sector de població. Les migracions i desplaçaments forçats són trets característics del segle XX i XXI, uns segles que es caracteritzen per l’abaratiment, quan no la desaparició, de qualsevol barrera o impediment en la comunicació i desplaçament arreu del món. Res més lluny de la realitat, si parlem de refugiats.
Quan les fronteres tindrien que difuminar-se, sembla ser que els que tenen el poder opten per dibuixar-les amb més força que mai. La defensa dels drets humans sembla cada cop més anèmica, perquè per damunt d’ella priven els diners i el poder. La llibertat i solidaritat mundial són cada cop més custodiades i restringides, sobre tot arran dels atemptats de l’11 S i de l’esclat de la guerra contra el terrorisme, promoguda pel govern del president d’Estats Units, George Bush .
El dret d’asil queda recollit en l’article XIV de la Declaració Universal dels Drets Humans: en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d’ell, a qualsevol país. És un deure obligat, com bé diu l’article, per a tots els països. Però la pràctica d’aquests no s'atany a aquesta legislació. Els països de la Unió Europea i la resta del Primer Món adopten cada cop polítiques més restrictives, tanquen les fronteres i acostumen a exercitar la repatriació massiva. Aquest enduriment en les postures dels països receptors, que tindrien que vetllar per garantir el dret dels refugiats, desemboca en una greu crisis humana i obliga als més desprotegits a actuar de manera impensable per a qualsevol humà.
Recordo el cas Agiasma, que la Secretària General de CEAR, Àgata Sol Ruedas, recull en la memòria de l’any 2007. La història és la següent: el 28 d’agost del 2006 tres polissons, dos procedents del Congo i un de Tanzània, van sol•licitar asil espanyol, però no se’ls va concedir. El que van decidir va ser romandre en dejuni per tal de què, degut a les condicions deplorables amb què van arribar al port del País Basc, se’ls deixés desembarcar i no els forcessin a seguir fins al port de Rotterdam (Holanda).
Segons informa l’ACNUR ( Alt Comisionat de les Nacions Unides per els refugiats) l’any 2006 va haver-hi 9.2 milions de refugiats al món, la xifra més baixa en els últims 25 anys, i no és precisament perquè hagin disminuït les necessitats. Més del 90% d’aquests refugiats viuen a països pobres, i el 60% són refugiats de llarga duració (palestins, sudanesos o sahrauís). L’augment del nombre de desplaçats interns és una de les conseqüències que se’n deriven d’aquesta davallada, ja que desplaçar-te dins del teu propi país és molt més fàcil.
El país que comte amb més refugiats del món actualment és Iraq, amb vora 2 milions i mig. Aquesta és la major i més ràpida crisis de refugiats segons informen els experts.
La història deixa un número total de 23 milions refugiats. D’aquests, 7.300.000 estan a Àsia, 6.200.000 a Àfrica, 7.400.000 a Europa i 2.100.000 a Amèrica.
Refugiada d'Iraq
Refugiats a Espanya
Segons dades de CEAR de l’any 2006 el continent del qual l’Estat Espanyol va rebre més sol•licituds d’asil va ser Amèrica amb un total de 2444. Àfrica va ser el segon continent amb una xifra de 2081 sol•licituds. Àsia (467) i Europa (188) eren els restants. Pel que fa a països, Colòmbia era el principal i gairebé hegemònic sol•licitant d’asil d’Amèrica mentre que Nigèria, de manera molt més equitativa, va ser el capdavanter africà.
A Espanya hi ha un organisme anomenat CEAR ( Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) ,el més important en aquesta qüestió, que intenta canviar i combatre el decebedor panorama dels refugiats i la seva acollida. CEAR és una organització no governamental que neix l’any 1979 i el seus objectius són: la defensa del dret d’asil i de tots els drets de les persones refugiades alhora que el treball per afavorir els processos d’inclusió social de les persones refugiades i immigrants. CEAR té una delegació a Catalunya (CCAR) que és la que s’ocupa d’aquesta tasca en el territori català.
CCAR, a més a més de vetllar per garantir els drets humans dels refugiats a Catalunya, també els ofereix activitats molt interessants amb l’objectiu d’ajudar-los en la seva integració. En el seu programa les titulen Activitats d’oci i de coneixement de Catalunya. Entre elles hi figuren les sortides que fan arreu del país (acostumen a ser 4 a l’any) així com els programes de llengües o parelles lingüístiques decantats a fomentar l’aprenentatge del català. Les parelles es componen d’un voluntari català i d’un refugiat.
Això denota la voluntat de la Comissió d’intentar familiaritzar i acollir al refugiat de la millor maner possible, tot i que, segons paraules de Monika Zgustova, “un refugiat mai no acaba d’integrar-se del tot”. La mateixa escriptora diu que “ els refugiats són fets d’un mosaic de fragments, d’un collage”.
La definició de refugiat
Un dels principals problemes en aquest àmbit és el concepte de refugiat, definit inicialment en la Convenció de Ginebra de 1951 i modificat pel Protocol de Nova York l’any 1967. El reconeixement de l’estatut de refugiat es basa en com es fonamenta el temor de persecució. Perquè l’essència d’un refugiat és la seva marxa obligada, a diferència dels immigrants, que marxen voluntàriament. Així dons, un refugiat és aquella persona que, per tenir fonamentats temors de ser perseguida per motius ètnics, religiosos, de nacionalitat, per pertànyer a un determinat grup social o per opinions públiques es troba fora del país de la seva nacionalitat.
Però des de llavors ha plogut molt, i l’antiga definició de refugiat no ha evolucionat al temps que ho feien les necessitats i circumstàncies d’aquests.
Les dades que figuren en el llibre La situación de los refugiados en el mundo 2000 ho constaten clarament. L’any 1951 (un any després de la creació d’ACNUR) el nombre de refugiats europeus era de 1.221.220 persones, davant dels 5.000 africans o 4.000 asiàtics. No serà fins l’any 1964 en què Europa deixarà de ser el continent amb més refugiats del món. En aquell any, Àfrica i Àsia tenien al voltant de milió i mig de refugiats mentre que Europa no arribava als 800.000. Les xifres més preocupants, però, són a partir dels anys 80, període en què els refugiats africans i asiàtics no baixen de 2 milions i mig, i arriben a ser, en el cas d’Àsia, de 7 milions.
De la primera definició de refugiat (1951) a la segona (1967) sí que es va produir un canvi important. La inicial només contemplava el temor d’aquelles persones a conseqüència dels esdeveniments ocorreguts a Europa durant i després la II Guerra Mundial degut a què la classe dominant i gairebé hegemònica de refugiats del segle XX eren polítics. Posteriorment, a Nova York, es corregeix i s’amplia la protecció a tot ciutadà de qualsevol país del món que pateixi un temor.
Refugiats afganesos
El segle XXI amplia les violacions dels drets humans. Vessants com la social, la cultural o la econòmica són les que sembren més injustícies i tanmateix pateixen una protecció mot feble. Altres causes de persecució, com les derivades de qüestions de gènere o orientació sexual i també les mediambientals, no són ni tan sols objecte de debat en molts països.
No serà per la manca de proves i xifres. En l’àmbit sexual, 70 són els països que van començar el segle XXI amb normatives que prohibien les relacions homosexuals i a 9 d’ells es podia castigar inclús amb la mort segons fonts d’Amnistia Internacional.
Amb tot això val a dir que Espanya, i concretament Catalunya, ha esdevingut capdavantera en aquest últim conflicte originat i sustentat en el gènere. Tant és així que a més a més de les lleis que reconeixen les parelles homosexuals així com la llei del matrimoni o la transsexualitat, Espanya ha reconegut també en els últims anys refugiats que es veien amenaçats per aquestes temàtiques.
Situacions humanes insostenibles derivades de qüestions mediambientals també són prou nombroses. Estudis de la ONU prediuen que l’èxode de refugiats per causes mediambientals pot arribar a ser de 50 milions l’any 2010, sí, només d’aquí dos anys. Però és que aquesta migració forçada ja és una realitat latent. Xifres de l’ACNUR de l’any 2004 registren a 19,2 milions de persones empeses a emigrar per causes mediambientals. “Aquesta nova categoria supera ja els refugiats per motius bèl•lics i demana ser considerada en els acords internacions pels refugiats” senyala Janos Bogardi, director de l’Institut Universitari de les Nacions Unides per al Medi Ambient i la Seguretat Humana.
Eman Ahmed Khamas, víctima iraquiana
Eman Ahmed Khamas és una dona iraquiana que viu com a refugiada a Catalunya des de l’any 2006, moment en què es va veure obligada a demanar l’asil polític degut a successives amenaces de mort: “ rebia moltes amenaces i pressions per part del govern iraquià i de les milícies sectàries” justifica Khamas.
Eman Khamas durant una conferència al SCI (Servei Civil Internacional) de Barcelona
El que alimentava aquesta persecució era la tasca que Eman Khamas realitzava al seu país. Allà treballava de periodista a Bagdad i tres mesos després de què s’iniciés la ocupació va crear l’Observatori contra la Ocupació de Bagdad a la mateixa capital. Aquesta institució s’encarregava de documentar les conseqüències econòmiques, en un primer moment, i les violacions dels drets humans, més tard, amb que l’ocupació esquitxava el país asiàtic. En honor d’aquesta valenta i humana tasca Espanya li va concedir el I Premi Julio Anguita Parrado, creat en memòria del corresponsal de guerra d’El Mundo Julio Anguita Parrado que va perdre la vida el 7 d’abril de 2003 a Iraq.
Aquest reconeixement, i “alguns amics que tinc a Espanya” –es refereix a gent d’ONGs i polítics- , la van ajudar a adquirir el dret de refugiada. “Jo trucava des d’Iraq als meus amics d’Espanya perquè m’ajudessin”, recordava Eman Khamas, “i ells sempre m’advertien que la vida aquí era molt cara, sobre tot les cases”. Els primers mesos de viure a Barcelona ho va fer a casa d’un amic. Ara ja viu a un pis a Sabadell amb la seva filla, que estudia filologia anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i amb el seu marit, que ara està treballant a Màlaga.
Eman Ahmed Khamas treballa de professora d’anglès a FIAC, una acadèmia d’idiomes de Sabadell. Però aquesta és només una via per subsistir, perquè tot i trobar-se ben lluny del seu país, el que conforma la seva gran preocupació no és altre cosa que la guerra i la situació d’aquest. “Jo llegeixo cada dia coses sobre Iraq. Sempre que tinc estonetes lliures estic documentant-me” em diu amb un castellà quasi perfecte. També participa assíduament a molts actes i conferències al voltant d’aquest tema i ha escrit dos llibres: Diario de la resistencia (recull d’articles seus i d’altres escriptors) i Crónicas de Iraq.
Eman Khams al barri del Raval de Barcelona
Eman Khamas sap que Barcelona és només un refugi, on hi està molt a gust, però no com ho estaria si visqués a la seva terra. Allà encara hi té uns quants germans, i uns quants més s’han refugiat a Síria i Jordània, les destinacions més comuns dels iraquians.
Estigui on estigui Eman Khamas no es separa del seu país, i tot allò que ha viscut ho comparteix, ara per Catalunya, amb l’esperança d’il•luminar -els mitjans molts cops l’oculten- la veritat del seu país i del que allà hi passa. “És el meu país, la meva causa” implora l’escriptora.
Refugiats ruandesos durant la guerra civil
En aquest any, a part de la celebració del 60è aniversari (si se li pot dir aniversari) de la creació de l’Estat d’Israel i del 40è aniversari del Maig del 68, es compleixen també seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, que va tindre lloc concretament el 10 de desembre de 1948.
Darrere d’aquest simbòlic teló de fons s’amaga una escenari mundialment tacat, maltractat de manera excessiva, on moltes persones no veuen garantit el tracte que prescriu la declaració dels drets humans envers la seva persona i on sembla que cada cop impera un corrent més deshumanitzat.
Aquest aniversari, lluny del simbolisme que evoca, hauria d’obligar a la població mundial, i especialment als seus líders, a vetllar perquè els drets humans de tothom siguin respectats. Entre ells, els dels refugiats, que veuen com els seus drets són doblement violats: en el seu país d’origen, fet pel qual han d’emigrar, i també en el país al qual acuden en busca de la llibertat.
