Rashad, un noi excel·lent de Baku (Azerbaijan). Borja Franco
Karol, un culé polonès. Borja Franco
24 de diciembre de 2008
L'ALTRE
Probablement, la maduresa consisteix en trobar l'equilibri entre el coneixement i temps que es dedica a un mateix i als altres. Entre estimar-se i valorar-se i, al mateix temps, ser sabedors de la nostra insignificança.
Rashad, un noi excel·lent de Baku (Azerbaijan). Borja Franco
Karol, un culé polonès. Borja Franco
Rashad, un noi excel·lent de Baku (Azerbaijan). Borja Franco
Karol, un culé polonès. Borja Franco
24 de septiembre de 2008
Casa de l'Est (link portal web)
Per a tots aquells amants d'Europa, i en especial d'Europa de l'est, hi ha bones notícies!
Recentment un amic, en Gerard, va descobrir un portal web anomenat Casa de l'Est. El nom per si sol ja va despertà molts sentiments d'afinitat en nosaltres i dons creiem tot un luxe i un honor poder gaudir, des de Catalunya i Espanya, d'un portal web dedicat a l'Europa central i oriental. I encara ho és més si ho fan per "amor a l'art", com és el seu cas, cosa que diu molt sobre els seus interessos personals.
Esperem que aquesta pàgina sigui un mitjà més per poder fer que afloreixin les riqueses d'aquesta part del món, d'aquesta part d'Europa.
Recentment un amic, en Gerard, va descobrir un portal web anomenat Casa de l'Est. El nom per si sol ja va despertà molts sentiments d'afinitat en nosaltres i dons creiem tot un luxe i un honor poder gaudir, des de Catalunya i Espanya, d'un portal web dedicat a l'Europa central i oriental. I encara ho és més si ho fan per "amor a l'art", com és el seu cas, cosa que diu molt sobre els seus interessos personals.
Esperem que aquesta pàgina sigui un mitjà més per poder fer que afloreixin les riqueses d'aquesta part del món, d'aquesta part d'Europa.
23 de septiembre de 2008
Centre for Intercultural Dialogue - Kumanovo (Macedònia)
Youth Open Festival members in a street action in Kumanovo, Borja Franco
The Centre for Intercultural Dialogue (CID) is a non-governmental, non-profit youth organization that works on regional level in Macedonia. It was formed in May 2006 by active youth leaders and youth workers from Kumanovo.
The mission of the Centre for Intercultural Dialogue is to promote and support intercultural understanding and cooperation, peace and solidarity through active youth participation in the society, and especially through volunteer involvement on local and internacional level.
Davit is one of the roma participants from CID, Borja Franco
"Quan prendrem consciència del nostre paper, fins del més esborrat, només aleshores serem feliços. Només aleshores podrem viure en pau i morir en pau, perquè allò que dóna un sentit a la vida dóna un sentit a la mort"
Terra dels homes, Antoine de Saint-Exupéry
22 de septiembre de 2008
Una tarda a Belgrad
Gent gran jugant a escacs al parc Kalemegdan de Belgrad (Sèrbia), Borja Franco
Gent gran jugant a escacs al parc Kalemegdan de Belgrad (Sèrbia), Borja Franco
18 de septiembre de 2008
Exposició: El Raval a través de l'objectiu
Ja s'ha acabat l'intercanvi del Raval i tot just comença l'exposició de les fotografies que hem fet els seus participants.
L'exposició consta de cinc blocs: un dedicat al negoci d'una família de Filipines, un altre mostra la multiculturalitat i l'exotisme del barri, la tercera es centra en un restaurant indi, un quart sector que retrata diferents vincles entre les persones del barri i un últim que mostra la gent gran del Raval.
Podreu veure l'exposició durant els següents dos mesos a l'oficina de l'SCI-Catalunya. La direcció és: c/Carme nº95 baixos.
Un carrer del Raval, Borja Franco
Espero que us hi acosteu!
L'exposició consta de cinc blocs: un dedicat al negoci d'una família de Filipines, un altre mostra la multiculturalitat i l'exotisme del barri, la tercera es centra en un restaurant indi, un quart sector que retrata diferents vincles entre les persones del barri i un últim que mostra la gent gran del Raval.
Podreu veure l'exposició durant els següents dos mesos a l'oficina de l'SCI-Catalunya. La direcció és: c/Carme nº95 baixos.
Un carrer del Raval, Borja Franco
Espero que us hi acosteu!
9 de septiembre de 2008
Fotografies del Raval
Borja Franco
Borja Franco
Al Raval fer fotografies és una tasca molt complicada e inclús pot arribar a ser perillosa en segons quines ocasions. La majoria d'immigrants es neguen a cedir un retrat seu ja que estan cansats de la imatge que els mitjans de comunicació projecten d'ells i també perquè altres poden estar en situació irregular i els pot suposar un perill.
Per això els comerços representen un dels llocs de més fàcil -si més no més que el carrer- accés i també de molt significat: el motiu de moltes migracions és la feina. És l'anhel d'una vida millor passada per l'embut del treball.
El Raval i la immigració
Del dia 10 al 18 de setembre el Servei Civil Internacional de Catalunya (SCI)organitza un camp de treball sobre immigració al barri del Raval.
L'intercanvi contarà amb participants d'Irlanda, Eslovàquia i França, a més a més dels locals. En total vint persones que intentaran aprofundir en la matèria d'immigració i apropar-se de primera mà a les persones que patenten aquest fenomen. I que millor que fer-ho al barri del Raval, el punt d'ebullició de les riqueses i els conflictes del procés migratori.
Ja aniré informant sobre les activitats que es realitzin al camp així com de les posteriors iniciatives o conclusions.
Ali, un costurer que treballa al barri del Raval. Borja Franco
L'intercanvi contarà amb participants d'Irlanda, Eslovàquia i França, a més a més dels locals. En total vint persones que intentaran aprofundir en la matèria d'immigració i apropar-se de primera mà a les persones que patenten aquest fenomen. I que millor que fer-ho al barri del Raval, el punt d'ebullició de les riqueses i els conflictes del procés migratori.
Ja aniré informant sobre les activitats que es realitzin al camp així com de les posteriors iniciatives o conclusions.
Ali, un costurer que treballa al barri del Raval. Borja Franco
24 de agosto de 2008
OHRID, Macedònia
Ohrid és una petita ciutat, situada al sud-oest de Macedònia, i que contorneja la part nord de l'anomenat també llac Ohrid.
Aquesta ciutat va ser declarada Patrimoni Natural, l'any 1979, i Cultural, l'any 1980, de la Humanitat.
És, per a tota la població macedonia, el tresor del seu país.
Ohrid, Borja Franco
Aquesta ciutat va ser declarada Patrimoni Natural, l'any 1979, i Cultural, l'any 1980, de la Humanitat.
És, per a tota la població macedonia, el tresor del seu país.
Ohrid, Borja Franco
18 de agosto de 2008
Bressol de tinta
L’ull carrega els sentiments
en la carreta palpitant de la vida.
I l’escriptura em serveix
d’aparador dels meus pensaments.
Curosament m’esculpeixo
en la retina del full.
Escric la sanefa
que el cor em mana i
engabio els meus pensaments
per a deixar-los volar.
El blanc m’escolta,
es deixa impregnar.
Em respon amb
formes de lletres.
És el llit elàstic
que esmorteix
la caiguda lliure
de la vida.
La tinta fa de molla.
El full es balanceja
als meus sentiments,
o potser és la força
que els gronxa.
El full m’arranca la cara
d’un somriure.
La pell d’una abraçada.
El full és l’espelma,
la metxa, que és la tinta,
s’encén amb sentiments.
El full crida a la mà
que batega tinta.
Ell esdevé el bressol
del meu abecedari,
compost de lletre i sentiments.
El meu món dorm
sobre el paper.
en la carreta palpitant de la vida.
I l’escriptura em serveix
d’aparador dels meus pensaments.
Curosament m’esculpeixo
en la retina del full.
Escric la sanefa
que el cor em mana i
engabio els meus pensaments
per a deixar-los volar.
El blanc m’escolta,
es deixa impregnar.
Em respon amb
formes de lletres.
És el llit elàstic
que esmorteix
la caiguda lliure
de la vida.
La tinta fa de molla.
El full es balanceja
als meus sentiments,
o potser és la força
que els gronxa.
El full m’arranca la cara
d’un somriure.
La pell d’una abraçada.
El full és l’espelma,
la metxa, que és la tinta,
s’encén amb sentiments.
El full crida a la mà
que batega tinta.
Ell esdevé el bressol
del meu abecedari,
compost de lletre i sentiments.
El meu món dorm
sobre el paper.
14 de agosto de 2008
"Los Balcanes poducen más historia de la que pueden consumir"Churchill
Cerimònia de Srebrenica 11-07-2008, Borja Franco
8 de agosto de 2008
La Mare Teresa de Calcuta recordada a Skopje
La Mare Teresa de Calcuta va néixer a Skopje l'any 1910, quan el territori estava sota domini de l'imperi otomà. Cal matissar, per això, que era d'origen albanès.
El passeig principal de la capital de Macedònia alça una estàtua en honor a una de les persones catòliques més influents dels temps.
Quan se li preguntà com es podia promoure la pau arreu del món, la Mare Teresa contestà: "Aneu a casa i estimeu a la vostra família".
Aquesta resposta deixa al descobert un segon dubte: quina és la nostra família?
Estàtua de la Mare Teresa a Skopje, Borja Franco
El passeig principal de la capital de Macedònia alça una estàtua en honor a una de les persones catòliques més influents dels temps.
Quan se li preguntà com es podia promoure la pau arreu del món, la Mare Teresa contestà: "Aneu a casa i estimeu a la vostra família".
Aquesta resposta deixa al descobert un segon dubte: quina és la nostra família?
Estàtua de la Mare Teresa a Skopje, Borja Franco
Una espelma, una llum pel Tibet
Ahir es va celebrar a Barcelona una concentració lluminosa amb ànim de recolzar al poble tibetà. L'acte, que s'englobava dins de la campanya internacional "Candle for Tibet" i que s'estimava que cremava metxes a 150 països, va tindre lloc a Plaça Catalunya des de les 20 fins a les 22 hores del vespre.
Amb aquesta iniciativa es pretenia denunciar la situació d'opressió cultural i violació dels drets humans que pateix el territori asiàtic des què va ser ocupat pels xinesos l'any 1949.
Fotografies fetes per Borja Franco
Amb aquesta iniciativa es pretenia denunciar la situació d'opressió cultural i violació dels drets humans que pateix el territori asiàtic des què va ser ocupat pels xinesos l'any 1949.
Fotografies fetes per Borja Franco
7 de agosto de 2008
Kumanovo unit pel Youth Open Festival
Kumanovo és una de les principals ciutats de Macedònia, situada al nord, a 30 km de Skopje, i amb prop de 100.000 habitants. Aquesta població està repartida entre macedonis i albanesos, majoritàriament, i també gitanos i turcs. La celebració d’aquest festival: Youth Open Festival, organitzat pel Centre de Diàleg Intercultural (CID), tenia com a principal objectiu unir les quatre diferents cultures presents a Kumanovo.
Les diferents comunitats culturals viuen molt separades arran de la guerra entre macedonis i albanesos que va assetjar Macedònia l’any 2001. Els joves són els que més pateixen aquesta situació: “jo mai he trepitjat la zona albanesa” deia Milos Ristovski, un noi macedoni de 17 anys. “La part macedònia la podria recórrer amb els ulls tancats, però a l’albanesa em perdria” va seguir. Això és perquè els joves han nascut, com aquell qui diu, separats. Saben que existeix el barri albanès, el macedoni i també la zona gitana que es situa a la part nord del poble, i no trepitgen la que no és la seva.
És per aquesta conscienciosa divisió que el CID va organitzar aquest any, per primera vegada, el Youth Open Festival. L’objectiu era “mostrar, a través de l’art, que el diàleg i la convivència entre diferents cultures és possible” segons Ivana Davidovska, membre de CID i promotora del festival.
El festival va constar de la col•laboració de 9 voluntaris internacionals provinents d’arreu d’Europa i d’una trentena de voluntaris locals, tant macedonis com albanesos i gitanos, que junts van aconseguir unir per primera vegada les quatre diferents cultures al centre de la ciutat. “Esperem que aquest primer contacte entre les diferents comunitats no quedi només en una anècdota d’aquests tres dies de festival sinó que prengui forma en la vida quotidiana” valorava Lindita Rexhepi, membre de CID i promotora també del festival.
( Les fotografies van ser fetes per la fotògrafa de la organització CID, Marija Jovanovska)
Les diferents comunitats culturals viuen molt separades arran de la guerra entre macedonis i albanesos que va assetjar Macedònia l’any 2001. Els joves són els que més pateixen aquesta situació: “jo mai he trepitjat la zona albanesa” deia Milos Ristovski, un noi macedoni de 17 anys. “La part macedònia la podria recórrer amb els ulls tancats, però a l’albanesa em perdria” va seguir. Això és perquè els joves han nascut, com aquell qui diu, separats. Saben que existeix el barri albanès, el macedoni i també la zona gitana que es situa a la part nord del poble, i no trepitgen la que no és la seva.
És per aquesta conscienciosa divisió que el CID va organitzar aquest any, per primera vegada, el Youth Open Festival. L’objectiu era “mostrar, a través de l’art, que el diàleg i la convivència entre diferents cultures és possible” segons Ivana Davidovska, membre de CID i promotora del festival.
El festival va constar de la col•laboració de 9 voluntaris internacionals provinents d’arreu d’Europa i d’una trentena de voluntaris locals, tant macedonis com albanesos i gitanos, que junts van aconseguir unir per primera vegada les quatre diferents cultures al centre de la ciutat. “Esperem que aquest primer contacte entre les diferents comunitats no quedi només en una anècdota d’aquests tres dies de festival sinó que prengui forma en la vida quotidiana” valorava Lindita Rexhepi, membre de CID i promotora també del festival.
( Les fotografies van ser fetes per la fotògrafa de la organització CID, Marija Jovanovska)
5 de agosto de 2008
BALCANS 08
És un moment difícil: la tornada.
Ara ets a casa, “on et pertoca”, com dirien els més arrelats i a la vegada els més desentesos de la grandiositat de la nostra casa, el món.
Lluny queda aquell descens a l’interior de la vida. Aquell descens frenètic, radiant i sempre tant enriquidor. Aquell brau caminar per la bandera d’altres països, el bullici de remotes ciutats de l’est, la humilitat amb que es desperta un petit poble dels Balcans o el silenci amb que s’acluca sota la llum de la lluna. Lluny queda aquella corrent que t’empenyia amb una força vital cap a l’encontre amb l’altre, xocant un i altre cop contra parets de sentiments. Les carícies de nous idiomes que t’esculpeixen en les formes de la multiculturalitat. Lluny queda el bon dia d’un repte o el fatigat aprenentatge amb que es pon el sol. El retrat d’un desinteressat somriure o el caliu de la pobresa. Lluny queda l’abraçada de l’universal: la humanitat.
Lluny queda la que ara és per a mi també casa meva.
Ohrid (Macedònia), Borja Franco
Ara ets a casa, “on et pertoca”, com dirien els més arrelats i a la vegada els més desentesos de la grandiositat de la nostra casa, el món.
Lluny queda aquell descens a l’interior de la vida. Aquell descens frenètic, radiant i sempre tant enriquidor. Aquell brau caminar per la bandera d’altres països, el bullici de remotes ciutats de l’est, la humilitat amb que es desperta un petit poble dels Balcans o el silenci amb que s’acluca sota la llum de la lluna. Lluny queda aquella corrent que t’empenyia amb una força vital cap a l’encontre amb l’altre, xocant un i altre cop contra parets de sentiments. Les carícies de nous idiomes que t’esculpeixen en les formes de la multiculturalitat. Lluny queda el bon dia d’un repte o el fatigat aprenentatge amb que es pon el sol. El retrat d’un desinteressat somriure o el caliu de la pobresa. Lluny queda l’abraçada de l’universal: la humanitat.
Lluny queda la que ara és per a mi també casa meva.
Ohrid (Macedònia), Borja Franco
25 de julio de 2008
"No me gusta la palabra reconciliación"
HASAN NUHANOVIC Intérprete bosnio de la ONU en Srebrenica
"No me gusta la palabra reconciliación"
ISABEL FERRER - La Haya - 25/07/2008
"Hasan Nuhanovic perdió a los 27 años a sus padres y a su hermano menor. Ya en la cuarentena, y con la obligación de "vivir por mi esposa e hija en lugar de seguir muriendo por dentro", recuerda el mes de julio de 1995 en que fallecieron. Sobre el arresto de Radovan Karadzic no puede ser más claro. "Está muy bien, pero no debe tapar que aún permanecen huidos cientos de criminales de guerra de menor rango".
Su relato es más revelador porque él era el intérprete de los cascos azules holandeses destinados por Naciones Unidas para proteger una zona declarada segura para los civiles. Un enclave sitiado por unos soldados serbios muy superiores en número.
Cuando el asalto era inminente, Hasan Nuhanovic llevó a los suyos a la base holandesa de la ONU. Pidió protección para ellos hasta que su hermano, de 20 años, le dijo que prefería marcharse a seguir humillándose. Fueron expulsados y asesinados, y él ha acabado por demandar a Holanda por abandono.
"No saque de contexto lo que le diré, pero en aquellos momentos, los soldados holandeses eran para mí iguales que los serbios. Está claro que los cascos azules no tuvieron toda la culpa porque les dejaron solos. Pero entregaron a los míos sabiendo que morirían, algo que luego han admitido. Nos abandonaron, y eso no había ocurrido nunca con Naciones Unidas", dice por teléfono desde su nuevo hogar, en Sarajevo. Allí reside con su mujer e hija y aunque habla sin reparos, por un momento deja entrever cierto recelo. ¿Se siente amenazado, quizá? Su respuesta resulta estremecedora. "Nunca se sabe. Una vez recibí un mensaje de medios serbios donde me advertían que la próxima vez no se equivocarían".
Ingeniero mecánico y todavía intérprete, su condición de varón superviviente le ha llevado a forjar un estrecho lazo con las Madres de Srebrenica, que siguen buscando a sus muertos. "En Bosnia hay muchas aldeas donde los asesinos conviven con los allegados de sus víctimas. Por eso no me gusta la palabra reconciliación. En la República Srpska [entidad serbia de Bosnia], evitan hablar de genocidio para Srebrenica. Empezará a haber reconciliación cuando lo hagan. Hasta entonces, prefiero hablar de normalización", advierte al despedirse."
31 de mayo de 2008
El refugi: la utopia de la llibertat
La llista actual dels problemes més punyents del món la configuren, entre d’altres, les guerres, el terrorisme, el canvi climàtic o la pobresa. Però curiosament hi ha un del que se’n parla poc, o si més no, no es tracta amb prou consciència i profunditat. Molts cops aquest problema és el resultant de tots els anteriors, és una reacció, obligada, a les multituds de violacions dels drets humans que existeixen i sacsegen el món. Aquests conflictes, o millor dit, les ferides d’aquests conflictes, tenen noms i cares, i no són altres que els refugiats.
“ El problema dels desarrelaments existeix des de sempre” afirma Monika Zgustova, refugiada de Praga, col•laboradora habitual d’El País i que argumenta: “Moises i Josep eren exiliats. Vint anys va durar l’exili d’Ulisses. Ovidi va ser el primer poeta expulsat del seu país, el primer cas de violació de la llibertat, i el van seguir entre molts d’altres, Dante.” Però els motius que embriagaven els èxodes d’èpoques anteriors no són els mateixos que els d’ara, ni tampoc els antídots i mitjans que tenim per combatre-ho.
La globalització, que tot ho impregna, no s’ha descuidat d’incidir notablement sobre aquest sector de població. Les migracions i desplaçaments forçats són trets característics del segle XX i XXI, uns segles que es caracteritzen per l’abaratiment, quan no la desaparició, de qualsevol barrera o impediment en la comunicació i desplaçament arreu del món. Res més lluny de la realitat, si parlem de refugiats.
Quan les fronteres tindrien que difuminar-se, sembla ser que els que tenen el poder opten per dibuixar-les amb més força que mai. La defensa dels drets humans sembla cada cop més anèmica, perquè per damunt d’ella priven els diners i el poder. La llibertat i solidaritat mundial són cada cop més custodiades i restringides, sobre tot arran dels atemptats de l’11 S i de l’esclat de la guerra contra el terrorisme, promoguda pel govern del president d’Estats Units, George Bush .
El dret d’asil queda recollit en l’article XIV de la Declaració Universal dels Drets Humans: en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d’ell, a qualsevol país. És un deure obligat, com bé diu l’article, per a tots els països. Però la pràctica d’aquests no s'atany a aquesta legislació. Els països de la Unió Europea i la resta del Primer Món adopten cada cop polítiques més restrictives, tanquen les fronteres i acostumen a exercitar la repatriació massiva. Aquest enduriment en les postures dels països receptors, que tindrien que vetllar per garantir el dret dels refugiats, desemboca en una greu crisis humana i obliga als més desprotegits a actuar de manera impensable per a qualsevol humà.
Recordo el cas Agiasma, que la Secretària General de CEAR, Àgata Sol Ruedas, recull en la memòria de l’any 2007. La història és la següent: el 28 d’agost del 2006 tres polissons, dos procedents del Congo i un de Tanzània, van sol•licitar asil espanyol, però no se’ls va concedir. El que van decidir va ser romandre en dejuni per tal de què, degut a les condicions deplorables amb què van arribar al port del País Basc, se’ls deixés desembarcar i no els forcessin a seguir fins al port de Rotterdam (Holanda).
Segons informa l’ACNUR ( Alt Comisionat de les Nacions Unides per els refugiats) l’any 2006 va haver-hi 9.2 milions de refugiats al món, la xifra més baixa en els últims 25 anys, i no és precisament perquè hagin disminuït les necessitats. Més del 90% d’aquests refugiats viuen a països pobres, i el 60% són refugiats de llarga duració (palestins, sudanesos o sahrauís). L’augment del nombre de desplaçats interns és una de les conseqüències que se’n deriven d’aquesta davallada, ja que desplaçar-te dins del teu propi país és molt més fàcil.
El país que comte amb més refugiats del món actualment és Iraq, amb vora 2 milions i mig. Aquesta és la major i més ràpida crisis de refugiats segons informen els experts.
La història deixa un número total de 23 milions refugiats. D’aquests, 7.300.000 estan a Àsia, 6.200.000 a Àfrica, 7.400.000 a Europa i 2.100.000 a Amèrica.
Refugiada d'Iraq
Refugiats a Espanya
Segons dades de CEAR de l’any 2006 el continent del qual l’Estat Espanyol va rebre més sol•licituds d’asil va ser Amèrica amb un total de 2444. Àfrica va ser el segon continent amb una xifra de 2081 sol•licituds. Àsia (467) i Europa (188) eren els restants. Pel que fa a països, Colòmbia era el principal i gairebé hegemònic sol•licitant d’asil d’Amèrica mentre que Nigèria, de manera molt més equitativa, va ser el capdavanter africà.
A Espanya hi ha un organisme anomenat CEAR ( Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) ,el més important en aquesta qüestió, que intenta canviar i combatre el decebedor panorama dels refugiats i la seva acollida. CEAR és una organització no governamental que neix l’any 1979 i el seus objectius són: la defensa del dret d’asil i de tots els drets de les persones refugiades alhora que el treball per afavorir els processos d’inclusió social de les persones refugiades i immigrants. CEAR té una delegació a Catalunya (CCAR) que és la que s’ocupa d’aquesta tasca en el territori català.
CCAR, a més a més de vetllar per garantir els drets humans dels refugiats a Catalunya, també els ofereix activitats molt interessants amb l’objectiu d’ajudar-los en la seva integració. En el seu programa les titulen Activitats d’oci i de coneixement de Catalunya. Entre elles hi figuren les sortides que fan arreu del país (acostumen a ser 4 a l’any) així com els programes de llengües o parelles lingüístiques decantats a fomentar l’aprenentatge del català. Les parelles es componen d’un voluntari català i d’un refugiat.
Això denota la voluntat de la Comissió d’intentar familiaritzar i acollir al refugiat de la millor maner possible, tot i que, segons paraules de Monika Zgustova, “un refugiat mai no acaba d’integrar-se del tot”. La mateixa escriptora diu que “ els refugiats són fets d’un mosaic de fragments, d’un collage”.
La definició de refugiat
Un dels principals problemes en aquest àmbit és el concepte de refugiat, definit inicialment en la Convenció de Ginebra de 1951 i modificat pel Protocol de Nova York l’any 1967. El reconeixement de l’estatut de refugiat es basa en com es fonamenta el temor de persecució. Perquè l’essència d’un refugiat és la seva marxa obligada, a diferència dels immigrants, que marxen voluntàriament. Així dons, un refugiat és aquella persona que, per tenir fonamentats temors de ser perseguida per motius ètnics, religiosos, de nacionalitat, per pertànyer a un determinat grup social o per opinions públiques es troba fora del país de la seva nacionalitat.
Però des de llavors ha plogut molt, i l’antiga definició de refugiat no ha evolucionat al temps que ho feien les necessitats i circumstàncies d’aquests.
Les dades que figuren en el llibre La situación de los refugiados en el mundo 2000 ho constaten clarament. L’any 1951 (un any després de la creació d’ACNUR) el nombre de refugiats europeus era de 1.221.220 persones, davant dels 5.000 africans o 4.000 asiàtics. No serà fins l’any 1964 en què Europa deixarà de ser el continent amb més refugiats del món. En aquell any, Àfrica i Àsia tenien al voltant de milió i mig de refugiats mentre que Europa no arribava als 800.000. Les xifres més preocupants, però, són a partir dels anys 80, període en què els refugiats africans i asiàtics no baixen de 2 milions i mig, i arriben a ser, en el cas d’Àsia, de 7 milions.
De la primera definició de refugiat (1951) a la segona (1967) sí que es va produir un canvi important. La inicial només contemplava el temor d’aquelles persones a conseqüència dels esdeveniments ocorreguts a Europa durant i després la II Guerra Mundial degut a què la classe dominant i gairebé hegemònica de refugiats del segle XX eren polítics. Posteriorment, a Nova York, es corregeix i s’amplia la protecció a tot ciutadà de qualsevol país del món que pateixi un temor.
Refugiats afganesos
El segle XXI amplia les violacions dels drets humans. Vessants com la social, la cultural o la econòmica són les que sembren més injustícies i tanmateix pateixen una protecció mot feble. Altres causes de persecució, com les derivades de qüestions de gènere o orientació sexual i també les mediambientals, no són ni tan sols objecte de debat en molts països.
No serà per la manca de proves i xifres. En l’àmbit sexual, 70 són els països que van començar el segle XXI amb normatives que prohibien les relacions homosexuals i a 9 d’ells es podia castigar inclús amb la mort segons fonts d’Amnistia Internacional.
Amb tot això val a dir que Espanya, i concretament Catalunya, ha esdevingut capdavantera en aquest últim conflicte originat i sustentat en el gènere. Tant és així que a més a més de les lleis que reconeixen les parelles homosexuals així com la llei del matrimoni o la transsexualitat, Espanya ha reconegut també en els últims anys refugiats que es veien amenaçats per aquestes temàtiques.
Situacions humanes insostenibles derivades de qüestions mediambientals també són prou nombroses. Estudis de la ONU prediuen que l’èxode de refugiats per causes mediambientals pot arribar a ser de 50 milions l’any 2010, sí, només d’aquí dos anys. Però és que aquesta migració forçada ja és una realitat latent. Xifres de l’ACNUR de l’any 2004 registren a 19,2 milions de persones empeses a emigrar per causes mediambientals. “Aquesta nova categoria supera ja els refugiats per motius bèl•lics i demana ser considerada en els acords internacions pels refugiats” senyala Janos Bogardi, director de l’Institut Universitari de les Nacions Unides per al Medi Ambient i la Seguretat Humana.
Eman Ahmed Khamas, víctima iraquiana
Eman Ahmed Khamas és una dona iraquiana que viu com a refugiada a Catalunya des de l’any 2006, moment en què es va veure obligada a demanar l’asil polític degut a successives amenaces de mort: “ rebia moltes amenaces i pressions per part del govern iraquià i de les milícies sectàries” justifica Khamas.
Eman Khamas durant una conferència al SCI (Servei Civil Internacional) de Barcelona
El que alimentava aquesta persecució era la tasca que Eman Khamas realitzava al seu país. Allà treballava de periodista a Bagdad i tres mesos després de què s’iniciés la ocupació va crear l’Observatori contra la Ocupació de Bagdad a la mateixa capital. Aquesta institució s’encarregava de documentar les conseqüències econòmiques, en un primer moment, i les violacions dels drets humans, més tard, amb que l’ocupació esquitxava el país asiàtic. En honor d’aquesta valenta i humana tasca Espanya li va concedir el I Premi Julio Anguita Parrado, creat en memòria del corresponsal de guerra d’El Mundo Julio Anguita Parrado que va perdre la vida el 7 d’abril de 2003 a Iraq.
Aquest reconeixement, i “alguns amics que tinc a Espanya” –es refereix a gent d’ONGs i polítics- , la van ajudar a adquirir el dret de refugiada. “Jo trucava des d’Iraq als meus amics d’Espanya perquè m’ajudessin”, recordava Eman Khamas, “i ells sempre m’advertien que la vida aquí era molt cara, sobre tot les cases”. Els primers mesos de viure a Barcelona ho va fer a casa d’un amic. Ara ja viu a un pis a Sabadell amb la seva filla, que estudia filologia anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i amb el seu marit, que ara està treballant a Màlaga.
Eman Ahmed Khamas treballa de professora d’anglès a FIAC, una acadèmia d’idiomes de Sabadell. Però aquesta és només una via per subsistir, perquè tot i trobar-se ben lluny del seu país, el que conforma la seva gran preocupació no és altre cosa que la guerra i la situació d’aquest. “Jo llegeixo cada dia coses sobre Iraq. Sempre que tinc estonetes lliures estic documentant-me” em diu amb un castellà quasi perfecte. També participa assíduament a molts actes i conferències al voltant d’aquest tema i ha escrit dos llibres: Diario de la resistencia (recull d’articles seus i d’altres escriptors) i Crónicas de Iraq.
Eman Khams al barri del Raval de Barcelona
Eman Khamas sap que Barcelona és només un refugi, on hi està molt a gust, però no com ho estaria si visqués a la seva terra. Allà encara hi té uns quants germans, i uns quants més s’han refugiat a Síria i Jordània, les destinacions més comuns dels iraquians.
Estigui on estigui Eman Khamas no es separa del seu país, i tot allò que ha viscut ho comparteix, ara per Catalunya, amb l’esperança d’il•luminar -els mitjans molts cops l’oculten- la veritat del seu país i del que allà hi passa. “És el meu país, la meva causa” implora l’escriptora.
Refugiats ruandesos durant la guerra civil
En aquest any, a part de la celebració del 60è aniversari (si se li pot dir aniversari) de la creació de l’Estat d’Israel i del 40è aniversari del Maig del 68, es compleixen també seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, que va tindre lloc concretament el 10 de desembre de 1948.
Darrere d’aquest simbòlic teló de fons s’amaga una escenari mundialment tacat, maltractat de manera excessiva, on moltes persones no veuen garantit el tracte que prescriu la declaració dels drets humans envers la seva persona i on sembla que cada cop impera un corrent més deshumanitzat.
Aquest aniversari, lluny del simbolisme que evoca, hauria d’obligar a la població mundial, i especialment als seus líders, a vetllar perquè els drets humans de tothom siguin respectats. Entre ells, els dels refugiats, que veuen com els seus drets són doblement violats: en el seu país d’origen, fet pel qual han d’emigrar, i també en el país al qual acuden en busca de la llibertat.
“ El problema dels desarrelaments existeix des de sempre” afirma Monika Zgustova, refugiada de Praga, col•laboradora habitual d’El País i que argumenta: “Moises i Josep eren exiliats. Vint anys va durar l’exili d’Ulisses. Ovidi va ser el primer poeta expulsat del seu país, el primer cas de violació de la llibertat, i el van seguir entre molts d’altres, Dante.” Però els motius que embriagaven els èxodes d’èpoques anteriors no són els mateixos que els d’ara, ni tampoc els antídots i mitjans que tenim per combatre-ho.
La globalització, que tot ho impregna, no s’ha descuidat d’incidir notablement sobre aquest sector de població. Les migracions i desplaçaments forçats són trets característics del segle XX i XXI, uns segles que es caracteritzen per l’abaratiment, quan no la desaparició, de qualsevol barrera o impediment en la comunicació i desplaçament arreu del món. Res més lluny de la realitat, si parlem de refugiats.
Quan les fronteres tindrien que difuminar-se, sembla ser que els que tenen el poder opten per dibuixar-les amb més força que mai. La defensa dels drets humans sembla cada cop més anèmica, perquè per damunt d’ella priven els diners i el poder. La llibertat i solidaritat mundial són cada cop més custodiades i restringides, sobre tot arran dels atemptats de l’11 S i de l’esclat de la guerra contra el terrorisme, promoguda pel govern del president d’Estats Units, George Bush .
El dret d’asil queda recollit en l’article XIV de la Declaració Universal dels Drets Humans: en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d’ell, a qualsevol país. És un deure obligat, com bé diu l’article, per a tots els països. Però la pràctica d’aquests no s'atany a aquesta legislació. Els països de la Unió Europea i la resta del Primer Món adopten cada cop polítiques més restrictives, tanquen les fronteres i acostumen a exercitar la repatriació massiva. Aquest enduriment en les postures dels països receptors, que tindrien que vetllar per garantir el dret dels refugiats, desemboca en una greu crisis humana i obliga als més desprotegits a actuar de manera impensable per a qualsevol humà.
Recordo el cas Agiasma, que la Secretària General de CEAR, Àgata Sol Ruedas, recull en la memòria de l’any 2007. La història és la següent: el 28 d’agost del 2006 tres polissons, dos procedents del Congo i un de Tanzània, van sol•licitar asil espanyol, però no se’ls va concedir. El que van decidir va ser romandre en dejuni per tal de què, degut a les condicions deplorables amb què van arribar al port del País Basc, se’ls deixés desembarcar i no els forcessin a seguir fins al port de Rotterdam (Holanda).
Segons informa l’ACNUR ( Alt Comisionat de les Nacions Unides per els refugiats) l’any 2006 va haver-hi 9.2 milions de refugiats al món, la xifra més baixa en els últims 25 anys, i no és precisament perquè hagin disminuït les necessitats. Més del 90% d’aquests refugiats viuen a països pobres, i el 60% són refugiats de llarga duració (palestins, sudanesos o sahrauís). L’augment del nombre de desplaçats interns és una de les conseqüències que se’n deriven d’aquesta davallada, ja que desplaçar-te dins del teu propi país és molt més fàcil.
El país que comte amb més refugiats del món actualment és Iraq, amb vora 2 milions i mig. Aquesta és la major i més ràpida crisis de refugiats segons informen els experts.
La història deixa un número total de 23 milions refugiats. D’aquests, 7.300.000 estan a Àsia, 6.200.000 a Àfrica, 7.400.000 a Europa i 2.100.000 a Amèrica.
Refugiada d'Iraq
Refugiats a Espanya
Segons dades de CEAR de l’any 2006 el continent del qual l’Estat Espanyol va rebre més sol•licituds d’asil va ser Amèrica amb un total de 2444. Àfrica va ser el segon continent amb una xifra de 2081 sol•licituds. Àsia (467) i Europa (188) eren els restants. Pel que fa a països, Colòmbia era el principal i gairebé hegemònic sol•licitant d’asil d’Amèrica mentre que Nigèria, de manera molt més equitativa, va ser el capdavanter africà.
A Espanya hi ha un organisme anomenat CEAR ( Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) ,el més important en aquesta qüestió, que intenta canviar i combatre el decebedor panorama dels refugiats i la seva acollida. CEAR és una organització no governamental que neix l’any 1979 i el seus objectius són: la defensa del dret d’asil i de tots els drets de les persones refugiades alhora que el treball per afavorir els processos d’inclusió social de les persones refugiades i immigrants. CEAR té una delegació a Catalunya (CCAR) que és la que s’ocupa d’aquesta tasca en el territori català.
CCAR, a més a més de vetllar per garantir els drets humans dels refugiats a Catalunya, també els ofereix activitats molt interessants amb l’objectiu d’ajudar-los en la seva integració. En el seu programa les titulen Activitats d’oci i de coneixement de Catalunya. Entre elles hi figuren les sortides que fan arreu del país (acostumen a ser 4 a l’any) així com els programes de llengües o parelles lingüístiques decantats a fomentar l’aprenentatge del català. Les parelles es componen d’un voluntari català i d’un refugiat.
Això denota la voluntat de la Comissió d’intentar familiaritzar i acollir al refugiat de la millor maner possible, tot i que, segons paraules de Monika Zgustova, “un refugiat mai no acaba d’integrar-se del tot”. La mateixa escriptora diu que “ els refugiats són fets d’un mosaic de fragments, d’un collage”.
La definició de refugiat
Un dels principals problemes en aquest àmbit és el concepte de refugiat, definit inicialment en la Convenció de Ginebra de 1951 i modificat pel Protocol de Nova York l’any 1967. El reconeixement de l’estatut de refugiat es basa en com es fonamenta el temor de persecució. Perquè l’essència d’un refugiat és la seva marxa obligada, a diferència dels immigrants, que marxen voluntàriament. Així dons, un refugiat és aquella persona que, per tenir fonamentats temors de ser perseguida per motius ètnics, religiosos, de nacionalitat, per pertànyer a un determinat grup social o per opinions públiques es troba fora del país de la seva nacionalitat.
Però des de llavors ha plogut molt, i l’antiga definició de refugiat no ha evolucionat al temps que ho feien les necessitats i circumstàncies d’aquests.
Les dades que figuren en el llibre La situación de los refugiados en el mundo 2000 ho constaten clarament. L’any 1951 (un any després de la creació d’ACNUR) el nombre de refugiats europeus era de 1.221.220 persones, davant dels 5.000 africans o 4.000 asiàtics. No serà fins l’any 1964 en què Europa deixarà de ser el continent amb més refugiats del món. En aquell any, Àfrica i Àsia tenien al voltant de milió i mig de refugiats mentre que Europa no arribava als 800.000. Les xifres més preocupants, però, són a partir dels anys 80, període en què els refugiats africans i asiàtics no baixen de 2 milions i mig, i arriben a ser, en el cas d’Àsia, de 7 milions.
De la primera definició de refugiat (1951) a la segona (1967) sí que es va produir un canvi important. La inicial només contemplava el temor d’aquelles persones a conseqüència dels esdeveniments ocorreguts a Europa durant i després la II Guerra Mundial degut a què la classe dominant i gairebé hegemònica de refugiats del segle XX eren polítics. Posteriorment, a Nova York, es corregeix i s’amplia la protecció a tot ciutadà de qualsevol país del món que pateixi un temor.
Refugiats afganesos
El segle XXI amplia les violacions dels drets humans. Vessants com la social, la cultural o la econòmica són les que sembren més injustícies i tanmateix pateixen una protecció mot feble. Altres causes de persecució, com les derivades de qüestions de gènere o orientació sexual i també les mediambientals, no són ni tan sols objecte de debat en molts països.
No serà per la manca de proves i xifres. En l’àmbit sexual, 70 són els països que van començar el segle XXI amb normatives que prohibien les relacions homosexuals i a 9 d’ells es podia castigar inclús amb la mort segons fonts d’Amnistia Internacional.
Amb tot això val a dir que Espanya, i concretament Catalunya, ha esdevingut capdavantera en aquest últim conflicte originat i sustentat en el gènere. Tant és així que a més a més de les lleis que reconeixen les parelles homosexuals així com la llei del matrimoni o la transsexualitat, Espanya ha reconegut també en els últims anys refugiats que es veien amenaçats per aquestes temàtiques.
Situacions humanes insostenibles derivades de qüestions mediambientals també són prou nombroses. Estudis de la ONU prediuen que l’èxode de refugiats per causes mediambientals pot arribar a ser de 50 milions l’any 2010, sí, només d’aquí dos anys. Però és que aquesta migració forçada ja és una realitat latent. Xifres de l’ACNUR de l’any 2004 registren a 19,2 milions de persones empeses a emigrar per causes mediambientals. “Aquesta nova categoria supera ja els refugiats per motius bèl•lics i demana ser considerada en els acords internacions pels refugiats” senyala Janos Bogardi, director de l’Institut Universitari de les Nacions Unides per al Medi Ambient i la Seguretat Humana.
Eman Ahmed Khamas, víctima iraquiana
Eman Ahmed Khamas és una dona iraquiana que viu com a refugiada a Catalunya des de l’any 2006, moment en què es va veure obligada a demanar l’asil polític degut a successives amenaces de mort: “ rebia moltes amenaces i pressions per part del govern iraquià i de les milícies sectàries” justifica Khamas.
Eman Khamas durant una conferència al SCI (Servei Civil Internacional) de Barcelona
El que alimentava aquesta persecució era la tasca que Eman Khamas realitzava al seu país. Allà treballava de periodista a Bagdad i tres mesos després de què s’iniciés la ocupació va crear l’Observatori contra la Ocupació de Bagdad a la mateixa capital. Aquesta institució s’encarregava de documentar les conseqüències econòmiques, en un primer moment, i les violacions dels drets humans, més tard, amb que l’ocupació esquitxava el país asiàtic. En honor d’aquesta valenta i humana tasca Espanya li va concedir el I Premi Julio Anguita Parrado, creat en memòria del corresponsal de guerra d’El Mundo Julio Anguita Parrado que va perdre la vida el 7 d’abril de 2003 a Iraq.
Aquest reconeixement, i “alguns amics que tinc a Espanya” –es refereix a gent d’ONGs i polítics- , la van ajudar a adquirir el dret de refugiada. “Jo trucava des d’Iraq als meus amics d’Espanya perquè m’ajudessin”, recordava Eman Khamas, “i ells sempre m’advertien que la vida aquí era molt cara, sobre tot les cases”. Els primers mesos de viure a Barcelona ho va fer a casa d’un amic. Ara ja viu a un pis a Sabadell amb la seva filla, que estudia filologia anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i amb el seu marit, que ara està treballant a Màlaga.
Eman Ahmed Khamas treballa de professora d’anglès a FIAC, una acadèmia d’idiomes de Sabadell. Però aquesta és només una via per subsistir, perquè tot i trobar-se ben lluny del seu país, el que conforma la seva gran preocupació no és altre cosa que la guerra i la situació d’aquest. “Jo llegeixo cada dia coses sobre Iraq. Sempre que tinc estonetes lliures estic documentant-me” em diu amb un castellà quasi perfecte. També participa assíduament a molts actes i conferències al voltant d’aquest tema i ha escrit dos llibres: Diario de la resistencia (recull d’articles seus i d’altres escriptors) i Crónicas de Iraq.
Eman Khams al barri del Raval de Barcelona
Eman Khamas sap que Barcelona és només un refugi, on hi està molt a gust, però no com ho estaria si visqués a la seva terra. Allà encara hi té uns quants germans, i uns quants més s’han refugiat a Síria i Jordània, les destinacions més comuns dels iraquians.
Estigui on estigui Eman Khamas no es separa del seu país, i tot allò que ha viscut ho comparteix, ara per Catalunya, amb l’esperança d’il•luminar -els mitjans molts cops l’oculten- la veritat del seu país i del que allà hi passa. “És el meu país, la meva causa” implora l’escriptora.
Refugiats ruandesos durant la guerra civil
En aquest any, a part de la celebració del 60è aniversari (si se li pot dir aniversari) de la creació de l’Estat d’Israel i del 40è aniversari del Maig del 68, es compleixen també seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, que va tindre lloc concretament el 10 de desembre de 1948.
Darrere d’aquest simbòlic teló de fons s’amaga una escenari mundialment tacat, maltractat de manera excessiva, on moltes persones no veuen garantit el tracte que prescriu la declaració dels drets humans envers la seva persona i on sembla que cada cop impera un corrent més deshumanitzat.
Aquest aniversari, lluny del simbolisme que evoca, hauria d’obligar a la població mundial, i especialment als seus líders, a vetllar perquè els drets humans de tothom siguin respectats. Entre ells, els dels refugiats, que veuen com els seus drets són doblement violats: en el seu país d’origen, fet pel qual han d’emigrar, i també en el país al qual acuden en busca de la llibertat.
25 de mayo de 2008
El Cel i el terra
Amsterdam
A vegades somio amb ser un ocell. Així estar al terra seria tan sols el decurs del descans. I un cop reposat, alçar-me tant convençut que tan sols les ales, de reüll, s'advertirien de la distància que em separa del niu que espera el meu retorn des de baix. El cel seria el testimoni del meu créixer.
Però, fins ara, tan sols he pogut sentir això en el meu niu, volant pels meus somnis.
Un cop m'alço, el que miro de reüll és el blau que em tornarà a desafiar una altra nit.
24 de mayo de 2008
A veces se esconde
Rayos de vida
bronzean mi corazón,
mientras las nubes bailan
con la melodia del sol.
El mundo me habla
desde todas sus esquinas,
y enloquezco de advertir
como hasta las piedras me miran.
El eco de los latidos
esculpe rítmicamente
mi corazón, que siempre está,
pero que a veces se esconde.
Como el mundo, que siempre está,
pero que a veces de él
se descuida el sol.
bronzean mi corazón,
mientras las nubes bailan
con la melodia del sol.
El mundo me habla
desde todas sus esquinas,
y enloquezco de advertir
como hasta las piedras me miran.
El eco de los latidos
esculpe rítmicamente
mi corazón, que siempre está,
pero que a veces se esconde.
Como el mundo, que siempre está,
pero que a veces de él
se descuida el sol.
15 de mayo de 2008
La UE, la "tirita" de Sèrbia?
Sèrbia torna a estar al punt de mira internacional, i més concretament d’Europa. El inesperat resultat de les eleccions de diumenge 11 de maig ha deixat un panorama polític del tot indefinit. El Partit Democràtic (PD) de l’actual cap d’estat Boris Tadic ha sigut el que ha obtingut més escons (102). El Partit Radical, amb Vojislav Seselj al capdavant i que es presentava segons els primers sondejos com el vencedor de les eleccions ha obtingut 77 escons. Després es troben el Partit Democràtic de Sèrbia (30) i el Partit Socialista de Sèrbia (20). Aquests dos últims tot i obtenir els pitjors resultats són qui tenen la paella pel mànec per a decidir el futur del país balcànic ja que ningú ha arribat a la majoria absoluta que li permetria governar en solitari, i més concretament el Partit Socialista ja que tant pot pactar amb Boris Tadic o Vojislav Seselj.
L’agenda d’aquest país balcànic es veu assetjada, des de la caiguda l’any 2000 d’Slobodan Milosevic, per dues preguntes principals: vol Sèrbia ser una democràcia plena? Vol entrar a formar part de la UE?
Sí i no. Les respostes que trobem en el mateix país són dues, i ben contraposades.
Per una banda hi ha els que somien amb una Sèrbia europea i plenament democràtica. Aquests són els que donen el suport al partit de Boris Tadic, el líder demòcrata que representa les expectatives i desitjos de la vessant més moderada del país. Però a l’altra banda trobem la població sèrbia més radical i no és precisament una part petita del conjunt de la població. Aquests, que són els que es perfilaven com a guanyadors d’aquestes eleccions, són representats pel Partit Radical i el Partit Socialista de Sèrbia, del ja difunt Milosevic.
Ara mateix existeix la possibilitat de pactes polítics tant decantats a una banda com a l’altra. És evident que la cullerada que hi ha posat la UE amb la firma de l’acord ASA (Acord d’estabilització i associació de la UE) just una setmana abans de les eleccions ha tingut la repercussió que buscava. I és que la voluntat de la Unió Europea de què Sèrbia entri a formar-ne part és més que evident. Per això també la proposta de setze països, Espanya entre ells, d’oferir als serbis visats gratuïts.
Però tot això no sembla ser prou desequilibrant per un país on encara perduren vents que onegen la bandera sèrbia al ritme que ho feien en els pitjors temps de. I darrerement hem contemplat l’opció inclús de que aquests vents es tornessin huracanats degut a la declaració unilateral d'independència de Kosovo el passat 17 de febrer.
Encara queden moltes persones que es sustenten en una ideologia ultranacionalista –fa poc vam poder veure al telenotícies com un serbi afirmava rotundament: “Déu és serbi”- pròpia de la que empenyia i omplia de valor els serbis a lluitar per a la creació de la Gran Sèrbia als anys 90. Aquella Sèrbia que avançava tot pintant de color blau sobre un mapa totes aquelles zones de la ex Ioguslàvia (ara dividida en Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Macedònia, Montenegro, Croàcia i Kosovo) que anava conquerint i sucumbien al seu poder. El color que en aquella època era senyal de progrés i triomf, el mateix de la bandera que ara molts es mostren reticents a aprovar, la bandera de la UE.
Però la independència de Kosovo no sembla ser tampoc el principal problema de la gent. Segons informa la llista de preocupacions de la població, les pors que més els inquieten són l’alça del cost de vida, l’atur i la corrupció. Fins a la desena posició no trobem la independència kosovar. Tot i això la independència de Kosovo ha suposat un "terratrèmol", no tant pel fet mateix sinó perquè ha il•luminat la situació ideològica del país i segurament també ha endurit algunes postures. Tot això s’ha vist reflectit en aquestes eleccions que pretenien treure de la crisis el país.
Lluny de l’entramat polític que sorgeixi dels pactes: el Partit Democràtic amb el Partit Socialista, i que suposaria la vessant democràtica i proeuropea a pesar de la presència del PS, herència del criminal de guerra Milosevic; o bé la comunió entre els partits més ultranacionalistes: Partit Radical, Partit Democràtic de Sèrbia i el Partit Socialista,la qüestió cabdal és que la República de Sèrbia està dividida. Està partida entre els que mantenen la postura més radical i ultranacionalista i els que desitgen agafar el tren del progrés que porta de nom Europa i garantir així una democràcia plena.
És possible fer que tots emprenguin el mateix viatge quan entre ells hi ha que idolatren als criminals de guerra, Ratklo Mladic i Radovan Karazdic, encara lliures? I si és possible, creieu que aquest tren garantiria el futur del país?
Sèrbia és encara avui dia una regió trencada, ferida i amb grans vestigis, sobretot ideològics, de la guerra dels anys 90. Més enllà de qui representi governamentalment el país i si entra a formar part o no del màxim organisme europeu, el progrés de Sèrbia serà en tant que es curin totes les ferides que encara resten obertes i que molts semblen no volen tancar.
L’agenda d’aquest país balcànic es veu assetjada, des de la caiguda l’any 2000 d’Slobodan Milosevic, per dues preguntes principals: vol Sèrbia ser una democràcia plena? Vol entrar a formar part de la UE?
Sí i no. Les respostes que trobem en el mateix país són dues, i ben contraposades.
Per una banda hi ha els que somien amb una Sèrbia europea i plenament democràtica. Aquests són els que donen el suport al partit de Boris Tadic, el líder demòcrata que representa les expectatives i desitjos de la vessant més moderada del país. Però a l’altra banda trobem la població sèrbia més radical i no és precisament una part petita del conjunt de la població. Aquests, que són els que es perfilaven com a guanyadors d’aquestes eleccions, són representats pel Partit Radical i el Partit Socialista de Sèrbia, del ja difunt Milosevic.
Ara mateix existeix la possibilitat de pactes polítics tant decantats a una banda com a l’altra. És evident que la cullerada que hi ha posat la UE amb la firma de l’acord ASA (Acord d’estabilització i associació de la UE) just una setmana abans de les eleccions ha tingut la repercussió que buscava. I és que la voluntat de la Unió Europea de què Sèrbia entri a formar-ne part és més que evident. Per això també la proposta de setze països, Espanya entre ells, d’oferir als serbis visats gratuïts.
Però tot això no sembla ser prou desequilibrant per un país on encara perduren vents que onegen la bandera sèrbia al ritme que ho feien en els pitjors temps de. I darrerement hem contemplat l’opció inclús de que aquests vents es tornessin huracanats degut a la declaració unilateral d'independència de Kosovo el passat 17 de febrer.
Encara queden moltes persones que es sustenten en una ideologia ultranacionalista –fa poc vam poder veure al telenotícies com un serbi afirmava rotundament: “Déu és serbi”- pròpia de la que empenyia i omplia de valor els serbis a lluitar per a la creació de la Gran Sèrbia als anys 90. Aquella Sèrbia que avançava tot pintant de color blau sobre un mapa totes aquelles zones de la ex Ioguslàvia (ara dividida en Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Macedònia, Montenegro, Croàcia i Kosovo) que anava conquerint i sucumbien al seu poder. El color que en aquella època era senyal de progrés i triomf, el mateix de la bandera que ara molts es mostren reticents a aprovar, la bandera de la UE.
Però la independència de Kosovo no sembla ser tampoc el principal problema de la gent. Segons informa la llista de preocupacions de la població, les pors que més els inquieten són l’alça del cost de vida, l’atur i la corrupció. Fins a la desena posició no trobem la independència kosovar. Tot i això la independència de Kosovo ha suposat un "terratrèmol", no tant pel fet mateix sinó perquè ha il•luminat la situació ideològica del país i segurament també ha endurit algunes postures. Tot això s’ha vist reflectit en aquestes eleccions que pretenien treure de la crisis el país.
Lluny de l’entramat polític que sorgeixi dels pactes: el Partit Democràtic amb el Partit Socialista, i que suposaria la vessant democràtica i proeuropea a pesar de la presència del PS, herència del criminal de guerra Milosevic; o bé la comunió entre els partits més ultranacionalistes: Partit Radical, Partit Democràtic de Sèrbia i el Partit Socialista,la qüestió cabdal és que la República de Sèrbia està dividida. Està partida entre els que mantenen la postura més radical i ultranacionalista i els que desitgen agafar el tren del progrés que porta de nom Europa i garantir així una democràcia plena.
És possible fer que tots emprenguin el mateix viatge quan entre ells hi ha que idolatren als criminals de guerra, Ratklo Mladic i Radovan Karazdic, encara lliures? I si és possible, creieu que aquest tren garantiria el futur del país?
Sèrbia és encara avui dia una regió trencada, ferida i amb grans vestigis, sobretot ideològics, de la guerra dels anys 90. Més enllà de qui representi governamentalment el país i si entra a formar part o no del màxim organisme europeu, el progrés de Sèrbia serà en tant que es curin totes les ferides que encara resten obertes i que molts semblen no volen tancar.
17 de abril de 2008
"Las imágenes con que uno representa y captura la realidad son el reflejo de su manera de pensar y ver el mundo"
Flavio Signore
Es director y realizador de documentales audiovisuales en clave humanista. Esto le ha llevado a pisar muchas zonas convulsas del mundo actual como: Líbano, Iraq, Palestina, Afganistán, Sri lanka, los Balcanes y Zimbabwe.
También organiza eventos culturales relacionados con el cine, la cultura y la sociedad. Es uno de los organizadores del festival de cine y derechos humanos de España.
¿Cómo definirías tu profesión?
Mi profesión es una mezcla entre el arte y el activismo. Yo me dedico a la producción y a la realización de cine documental en clave activista, es decir, decantada siempre hacia la defensa de los derechos humanos.
¿Cómo surgió esta confluencia entre el arte y el activismo?
Empecé antes con el activismo que con el audiovisual. Desde pequeño estuve involucrado en la política de forma activa. La afición por el audiovisual me llegó más tarde aunque de alguna manera el arte siempre ha formado parte de mi.
¿Qué estudiaste?
Estudié filosofía en Italia. Mientras estudiaba empecé a trabajar, un poco por casualidad, en ámbitos relacionados con el audiovisual. Entonces decidí hacer un postgrado de cine. Esto me permitió acabar uniendo la filosofía pura y política con la filosofía estética.
¿Qué vínculo percibes entre la filosofía y el audiovisual?
La filosofía está estrechamente relacionada con la imagen. El pensamiento tiene que ver mucho con las imágenes puesto que, de alguna manera, nuestra esencia mas profunda es a menudo pensar en imágenes. Las imágenes con que uno representa y/o captura la realidad son el reflejo de su manera de pensar y ver el mundo.
¿Qué es Gandhiji?
Gandhiji es una organización cultural inspirada en los principios de Gandhi .O sea, se inspira en la resolución pacífica de los conflictos. Tenemos principalmente tres grandes vías de trabajo: una consiste en el encuentro de organizaciones y personas activistas para comentar y dialogar sobre las temáticas actuales. Después también tenemos una rama más pedagógica que son los talleres que hacemos en escuelas donde pasamos los documentales y también hacemos talleres de producción audiovisual.
La última vía, que la dejo al final porque realmente es la que más me gusta, es la producción y realización de documentales como herramienta de sensibilización. Siempre son reportajes sobre derechos humanos…en los que siempre intentamos mostrar la respuesta de la sociedad civil.
¿En qué consiste vuestra educación en las escuelas?
Hacemos guías didácticas de películas para pasarlas en las escuelas. Generalmente lo hacemos conjuntamente con otra ONG. Ahora lo hacemos con la ONG Combatim per la Pau i pasamos una película que se llama Turtles can fly (las tortugas también vuelan) sobre el impacto que pueden tener las minas. También hacemos en Valencia talleres de producción audiovisual para que los propios niños realicen sus vídeos.
¿Qué crees que puede aportar a los niños esta formación audiovisual?
Creo que es una forma muy útil para crecer y educar en valores a la sociedad. Yo veo el cine como una posibilidad de ampliar el pensamiento de la gente, de abrirles la mente a la reflexión, lejos del entretenimiento que es la atención mayoritaria que recibe el mundo audiovisual en nuestros tiempos.
Esa es, hoy en día, una visión muy reducida de la función de las imágenes, ¿no crees?
La industria cinematográfica se ha decantado mucho hacia la diversión y el entretenimiento. Hoy mismo una imagen sucede a la otra y no hay tiempo para procesar ninguna de ellas.
Quizás deberían contarse menos cosas con tal de poder centrarse en lo que se explica y apreciar toda su belleza. No hay tiempo para pensar y discurrir todas las imágenes que advertimos a diario. Queda todavía mucha belleza escondida por descubrir.
Entonces el problema no es que falta información sino que no la procesamos
Sí, esa es mi opinión. Y también el mensaje de esas imágenes. Las noticias informan mucho sobre los conflictos de Irak, Palestina, Líbano etc… Pero siempre es el mismo tratamiento: enfocan la muerte y la sangre, y se olvidan que hay muchísima otra gente que intentan seguir con su vida y sobrevivir.
Por eso surge tu documental del Líbano: La vida bajo las bombas
Exacto. Pensamos que más que los bombardeos, que ya saldrían en todos los telediarios y periódicos, lo que merecía ser contado era el esfuerzo de las personas por sobrevivir, por ayudarse los unos a los otros, una de las finalidades más importantes que tenemos en la vida. Descubrir el “lado positivo.”
¿Qué sentiste al vivir bajo las bombas?
Fue muy interesante. Percibes como el ser humano funciona y reacciona ante una situación extrema… Y esto te lleva a vivir un un proceso de homogeneización, llegas a la conclusión de que todos somos iguales.
Muchas religiones hablan de encontrarse a uno mismo. Para ello hace falta ponerse y sentirse en el mundo, y muchas veces las situaciones de conflicto te ayudan a esto, a ponerte en el mundo y a encontrarte.
Pero también pasas miedo, ¿no?
Evidentemente. Yo siempre vivo el miedo. Siento mucho miedo por lo que un ser humano puede llegar a hacer. A veces los humanos tienen una visión muy retorcida del encuentro con el otro. La utilización que hacen algunos seres humanos de los otros, para los que somos una simple casilla de un juego, es lo que me asusta e indigna.
De alguna manera la información es como un producto y necesita venderse. Tu información no responde a los cánones mediáticos actuales. ¿Cómo lo haces para venderla?
Hay un límite, una frontera. El límite entre toda esa información que yo quiero contar y me encuentro allí donde voy, y lo que quiere oír la audiencia. Una persona que informa lo que quiere es que se llegue al público. Jugamos entre este límite, intentando abarcar el mayor número de información que uno quiere pero también pensando en una audiencia. No es una cuestión sencillamente económica, sino de llegar a un público más amplio.
¿Cómo te recibe la población de un país cuando vas a testimoniar su conflicto? ¿Te tratan mejor las víctimas o los agresores?
El recibimiento es distinto en función de si el conflicto es abierto o cerrado. Cuando nosotros entrábamos al Líbano había un a larga cola de gente que salía…Pero mi experiencia en el Líbano, por ejemplo, es muy buena. La gente no recibió con los brazos abiertos consciente de que queríamos contar lo que allí pasaba.
¿No crees que si los medios dedicaran más atención a estos temas en torno a los derechos humanos y su vulneración, el interés de la gente y su concienciación aumentaría?
Sí, seguramente. Por ejemplo ahora muchas cadenas me está pidiendo el documental de Buda en el exilio por todo lo que está pasando en el Tibet…Ahora todos los medios están dando espacio a este tema… Ahora en los medios de comunicación entra mucha más temática de los derechos humanos pero a la vez se va desvirtuando la palabra porque se convierte en una palabra políticamente correcta y se emplea con ese fin político.
¿Cómo ha evolucionado la política y el activismo desde que te introdujiste en este mundo?
Antes había un gran sector de activismo político muy descolgado de las instituciones. La crítica hoy es mas cercana a la política oficial porque las organizaciones han sabido abrirse mas a la sociedad civil.
Las administraciones van a buscar el soporte, la fuerza y las ideas que hay en la sociedad civil.
Hace pocos días que has vuelto de Birmania. ¿Qué has estado haciendo allí?
He estado documentando una serie de movimientos de la sociedad civil. Una misión parecida a la del Líbano con la diferencia que esta vez no se trata de un conflicto abierto, lo cual disminuye el peligro.
Básicamente nos movíamos por la frontera entre Tailandia y Birmania, recorriendo todos los campos de refugiados de etnias birmanas que se han aposentado a un lado del río que separa estos dos países.
¿Las organizaciones gubernamentales suelen apoyar a los proyectos humanitarios como los que tu realizas?
Sí. Algunos dan mucho dinero y apoyo. Obviamente, otros no tanto, y algunos no dan nada.
A Birmania vino con nosotros una parlamentaria catalana d'ICV-EUIA a ver los campos de refugiados. Nosotros se lo propusimos a todos loa partidos políticos y los que primero reaccionaron y se mostraron más sensibles fueron ellos. Esto responde a lo que te he dicho antes de la frontera, jugar con los límites…
¿Dónde encuentras la paz en una vida marcada por los conflictos?
Intento buscarla. Algunas veces con más éxito que otras. La base es el profundo amor por las distintas personas que me encuentro. Y ahora también la búsqueda espiritual. Buscar la energía global que me lleva a sentirme tremendamente conectado con la energía que tengo alrededor. Pero esta energía no siempre es positiva y a veces me siento muy fuera de onda, completamente perdido. Tengo mucho respeto tanto por las vidas que encuentro como por la mía.
¿Qual crees que es uno de los retos principales de nuestra sociedad?
El silencio mental o de imágenes. Olvidarnos de todas aquellas imágenes que hemos ido almacenando, limpiar las imágenes. Tiene que ver con la meditación. Entrenar nuestra mente no solo a pensar positivamente sino a pensar en blanco, descansar nuestra mente. Mucha gente cree que desconecta viendo la tele. Hemos evolucionado en muchos sentidos pero en este nos hemos vuelto un poco atrás.
¿Tu reto personal?
Perseverar. Seguir trabajando en una misma dirección. De Gandhi me gusta mucho lo que dice de vivir y estar en la verdad. La verdad al fin y al cabo es la coherencia. Intentar ser coherente con nuestra verdad. Merece la pena vivir nuestra vida.
16 de abril de 2008
El cinema documental des de la seva vessant més pessimista: l'econòmica
El Cinema Documental Social està de moda. I com no podia ser d’altre forma, les Jornades de Comunicació Blanquerna han dedicat una taula rodona de dimarts 15 d’abril a parlar dels aspectes positius que s’encabeixen en aquest tipus de cinema. José González Morando, co-director de Can Tunis; Tono Folguera, productor de Balseros i Septiembres, entre d’altres; i Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel, han estat els responsables de radiografiar el sector i explicar les seves pròpies experiències.
Una breu introducció de Marta Palacín, ex estudiant de la facultat i moderadora de la taula, ha donat peu a l’inici de la xerrada.
La primera intervenció ha estat de José González, que ha introduït la base del que seria després el seu discurs al llarg del matí. José González ha emfatitzat el boom que actualment viu el cinema documental, però a la vegada s’ha lamentat de la poca ajuda que aquest rep per les institucions espanyoles. “A Canadà, per exemple, catorze cadenes de televisió inverteixen diners en documentals mentre que a Espanya tan sols una, que és TV3.” Jeus Garay s’ha mostrat molt d’acord amb aquesta anterior opinió i ha dit que creu que “tothom tindria que tindre la potestat per a expressar-se, perquè al cap i a la fi tots volem el mateix:expresar-nos.”. El director de Mirant al Cel, la seva única pel·lícula de cinema documental, ha intervingut molt poc perquè ha manifestat no tindre prou experiència en el sector. I finalment Tono Folguera ha exposat el seu punt de vista, marcat en tot moment per la seva tasca de productor. “Considero que es tindria que reduir dràsticament l’emissió de documentals a sales de cinema i fomentar-los en televisió” ha dit el productor, que també ha subratllat el boom creatiu del sector tot i que “aquest no es veu reflectit en les institucions ni en el sistema.”
Aquesta primera intervenció ja ha pinzellat el que seria la temàtica principal de la taula rodona. Aquesta s’ha convertit bàsicament en una conversa entre Tono Folguera i José González Morando al voltant de la difusió i la producció de documentals, i també de la economia que determina, i sovint limita, aquest tipus de cinema. El director de Can Tunis ha mostrat una visió molt opaca de la indústria del documental. “El pastel es muy pequeño y son muchos a repartir” deia, alhora que explicava com ell té que combinar la tasca de productor amb la de director de les seves pel·lícules perquè no li arriba el pastís. Tono Folguera també s’ha mostrat preocupat per la falta d’interès i valentia per apostar e invertir en aquest cinema tot i que ell té un contacte secundari amb els documentals ja que “la funció del productor és anar sempre un pas per darrere del director, Carles Bosch en el cas de Balseros.” La situació de Tono Folguera es pot considerar excepcional pel que fa a recursos econòmics i tècnics si la compares amb la de José González Morando.
A continuació s’ha parlat dels festivals de cinema. “Són una ocasió imprescindible per a difondre els nostres treballs” comentava José González Morando. Aquesta opinió era compartida per Tono Folguera que ha destacat la funció que aquests festivals van tindre en Balseros. Tot i això Folguera ha assenyalat que “de festivals que valguin realment la pena per a promocionar pel·lícules hi ha dos o tres, la resta són més mediocres tot i que segueixen sent útils per gent amb poc pressupost o que tot just comença.”
Amb el tema dels recursos econòmics per a la producció d’aquest cinema com a cos de la xerrada s’ha arribat al final d’aquesta. En la última intervenció Tono Folguera ha valorat la nova producció: Septiembres, de Carles Bosc, de la qual ha dit que “ha servit per mostrar a la gent la realitat de les presons espanyoles actuals i per fer-los reflexionar sobre les condemnes, a vegades excessives, que compleixen els presos.” José González Morando ha acabat certificant que als seus ulls “ el cinema et permet conèixer la realitat, però no és una acció solidaria.” El darrer ha estat Jesus Garay que ha destacat que Mirant al cel “ha estat un repte molt interessant que m’ha permès conèixer coses noves i a la vegada adonar-me de la gran llacuna que encara pesa sobre meu.”
El que a priori tenia que ser una taula rodona per parlar en positiu sobre l’enlairament del cinema documental ha acabat estant una exposició de crítiques i lamentacions al voltant de la precària situació econòmica del sector. Els tres conferenciants han oblidat la vessant més important i que identifica aquest cinema: la vessant social; i han acabat parlant del tema econòmic, que com ja sabíem, no és un dels aspectes positius a destacar d’aquest cinema.
8 de abril de 2008
Quan...
Quan el trajecte és semblant però molt diferents són les necessitats per a recorre’l.
Quan de la simple emoció aventurera de creuar el fort curs d’un riu torrencial sorgeix la necessitat de creuar-lo com a única alternativa per a seguir en vida.
Quan els experiments amb objectes, de fotògrafs principiants, que serveixen per a perfilar les tècniques de la profunditat de camp canvien per situacions humanes on una fotografia els pot dignificar la vida. Quan la profunditat de camp pot separar les víctimes dels que fan mal.
Quan tot allò que has estat practicant en un entrenament pren forma en un partit oficial. I del seu desenllaç es dictamina el triomf o el fracàs.
Quan veus que els amics, lluny de decebret, s’han cavat el seu propi parany.
Quan te n’adones que no et sap tant greu que t’hagin menyspreat sinó com la seva actitud és una pedra més que colpeja contra el mur de l’amistat. El mur global.
Quan ja no esperes rebre la seva trucada en el dia en què fas anys…
Quan la bala que has disparat i fallat era la última munició que et quedava.
Quan no apuntes a les boles de fèria, sinó que el que tombes són sentiments...
Quan molts no s’immuten davant de les injustícies que a tu t’esgarrifen. Quan molts no s’immuten però escupen paraules sensibles tintades d’engany.
Quan els laboratoris d’universitats es canvien per laboratoris professionals. Quan els experiments passen de proves acadèmiques a experiments amb humans.
Quan d’assajar el cant davant del teu propi mirall tens de reflex les grades d’una gran sala plena arrebossar.
Quan de l’aigua és fa un bé escàs...
Quan d’aspirador de la mala consciència serveix una acció solidària realitzada un cop a l’any. Quan s’utilitzen dolors aliens per a aspirar els que un es veu assetjat.
Quan dels debats que salven les hores d’un sopar entre desconeguts passem a debats transcendentals que poden determinar aspectes importants.
Quan la teva confiança es cotitza a l’alça per culpa d’un cor mol danyat. Quan les cicatrius impedeixen la pell els broncejats.
Quan les simples paranoies mentals que intenten dignificar una vida que vessa de benestar evolucionen a dilemes essencials per a l’existència d’un home.
Quan aquest home sap que el benestar passat està dipositat en un pou on no veu el final.
Quan la felicitat d’antany resta amagada...o potser extraviada
Quan el que a ulls d’altres són tan sols els postres d’un copiós menjar és als te ulls l’únic del que et pots alimentar.
Quan de la simple emoció aventurera de creuar el fort curs d’un riu torrencial sorgeix la necessitat de creuar-lo com a única alternativa per a seguir en vida.
Quan els experiments amb objectes, de fotògrafs principiants, que serveixen per a perfilar les tècniques de la profunditat de camp canvien per situacions humanes on una fotografia els pot dignificar la vida. Quan la profunditat de camp pot separar les víctimes dels que fan mal.
Quan tot allò que has estat practicant en un entrenament pren forma en un partit oficial. I del seu desenllaç es dictamina el triomf o el fracàs.
Quan veus que els amics, lluny de decebret, s’han cavat el seu propi parany.
Quan te n’adones que no et sap tant greu que t’hagin menyspreat sinó com la seva actitud és una pedra més que colpeja contra el mur de l’amistat. El mur global.
Quan ja no esperes rebre la seva trucada en el dia en què fas anys…
Quan la bala que has disparat i fallat era la última munició que et quedava.
Quan no apuntes a les boles de fèria, sinó que el que tombes són sentiments...
Quan molts no s’immuten davant de les injustícies que a tu t’esgarrifen. Quan molts no s’immuten però escupen paraules sensibles tintades d’engany.
Quan els laboratoris d’universitats es canvien per laboratoris professionals. Quan els experiments passen de proves acadèmiques a experiments amb humans.
Quan d’assajar el cant davant del teu propi mirall tens de reflex les grades d’una gran sala plena arrebossar.
Quan de l’aigua és fa un bé escàs...
Quan d’aspirador de la mala consciència serveix una acció solidària realitzada un cop a l’any. Quan s’utilitzen dolors aliens per a aspirar els que un es veu assetjat.
Quan dels debats que salven les hores d’un sopar entre desconeguts passem a debats transcendentals que poden determinar aspectes importants.
Quan la teva confiança es cotitza a l’alça per culpa d’un cor mol danyat. Quan les cicatrius impedeixen la pell els broncejats.
Quan les simples paranoies mentals que intenten dignificar una vida que vessa de benestar evolucionen a dilemes essencials per a l’existència d’un home.
Quan aquest home sap que el benestar passat està dipositat en un pou on no veu el final.
Quan la felicitat d’antany resta amagada...o potser extraviada
Quan el que a ulls d’altres són tan sols els postres d’un copiós menjar és als te ulls l’únic del que et pots alimentar.
2 de abril de 2008
VA DE LLIBRES!
Neix un nou programa de ràdio : Va de llibres!
Aquest és un programa que com el seu nom indica tracta sobre la literatura i ho fa amb un to amè, divertit a la vegada que reflexiu. El programa està dirigit per Josep Coll, estudiant de comunicació de la Universitat Ramon Llull, acompanyat per el Segei, considerat l'home savi del nostre programa, i de jo mateix, un col·laborador com qualsevol altre.
Va de llibres s'emet cada dimarts de 8 a 9 del vespre, i el podeu escoltar a traves d'Alternativa Barcelona (102.4).
També podeu establir connexió amb els tres "mestres literaris", si més no alumnes, a través del blog del programa: va-dellibres.blogspot.com
Aquest és un programa que com el seu nom indica tracta sobre la literatura i ho fa amb un to amè, divertit a la vegada que reflexiu. El programa està dirigit per Josep Coll, estudiant de comunicació de la Universitat Ramon Llull, acompanyat per el Segei, considerat l'home savi del nostre programa, i de jo mateix, un col·laborador com qualsevol altre.
Va de llibres s'emet cada dimarts de 8 a 9 del vespre, i el podeu escoltar a traves d'Alternativa Barcelona (102.4).
També podeu establir connexió amb els tres "mestres literaris", si més no alumnes, a través del blog del programa: va-dellibres.blogspot.com
25 de marzo de 2008
Marea pentina el nostre somriure
Las aceras están llenas de piojos és el nom que duu el nou cd de Marea, i també el que dóna nom a la gira que realitza el grup, que ja arriba a la seva fi. I ple de “polls” – nom metafòric per a referir-se als rockeros, grenyosos i despentinats- és també com estaven els voltants de l’estadi Olímpic de Badalona el divendres 14 de març amb l’expectativa de disfrutar d’una bona nit de rock’n roll.
L’estadi presentava una molt bona entrada, potser més de l’esperada, tenint en compte
que el maig de l’any passat Marea ja va venir en concert d’inici de gira a Barcelona, tot i que aquest va tindre lloc al Fòrum.
Van ser gairebé tres hores de concert durant les quals la banda no va parar de fer saltar al públic, i és que es deurien sentir obligats pel preu una mica excessiu de l’entrada: 25 euros, a més de què es sentissin molt a gust, com mencionava el cantant, Kutxi Romero, durant el concert.
L’esdevenir del concert va seguir la tònica de sempre. Es va obrir amb la primer cançó del nou disc, Entre Hormigones, i es van cantar les mítiques: Corazón de Mimbre, En Tu Agujero, La Rueca...i moltes més, fins arribar al final esplèndid on es toquen les dues cançons més famoses del grup: Perro Verde; i la que porta per títol el nom de la banda: Marea.
A pesar de què l’edat carregada de vicis ja els comença passar factura, a excepció del Piñas que no para quiet damunt de l’escenari en tota l’estona i potser per això va ser el més aclamat, la banda va premiar els assistents amb moltes de les seves cançons més antigues i que caracteritzen al grup que s’aferrava als ideals del rock més tradicional i reivindicatiu, tendència que s’ha vist una mica oblidada a la vegada que innovada en el nou cd.
Kutxi, amb la seva veu d’aiguardent, recita : “a pesar de què s’engarjolin tots els ocells del món, ells cantaran quan els hi vingui en gana”, com ell, que apunta amb les lletres de les seves cançons allà on sent més l'home, al cor, parlant de la llibertat, la soledat i la rebel•lió.
El concert va finalitzar, i la gent anava marxant contenta d’haver passat una nit com la desitjada, una esplèndida nit de rock’n roll, i contents també de compartir-ho amb gent que, com ells, tenen “el somriure despentinat d’anar en contra dels vents”, frase que vesteix una de les tornades d’una cançó, com no podia ser d’altre manera, de Marea.
L’estadi presentava una molt bona entrada, potser més de l’esperada, tenint en compte
que el maig de l’any passat Marea ja va venir en concert d’inici de gira a Barcelona, tot i que aquest va tindre lloc al Fòrum.
Van ser gairebé tres hores de concert durant les quals la banda no va parar de fer saltar al públic, i és que es deurien sentir obligats pel preu una mica excessiu de l’entrada: 25 euros, a més de què es sentissin molt a gust, com mencionava el cantant, Kutxi Romero, durant el concert.
L’esdevenir del concert va seguir la tònica de sempre. Es va obrir amb la primer cançó del nou disc, Entre Hormigones, i es van cantar les mítiques: Corazón de Mimbre, En Tu Agujero, La Rueca...i moltes més, fins arribar al final esplèndid on es toquen les dues cançons més famoses del grup: Perro Verde; i la que porta per títol el nom de la banda: Marea.
A pesar de què l’edat carregada de vicis ja els comença passar factura, a excepció del Piñas que no para quiet damunt de l’escenari en tota l’estona i potser per això va ser el més aclamat, la banda va premiar els assistents amb moltes de les seves cançons més antigues i que caracteritzen al grup que s’aferrava als ideals del rock més tradicional i reivindicatiu, tendència que s’ha vist una mica oblidada a la vegada que innovada en el nou cd.
Kutxi, amb la seva veu d’aiguardent, recita : “a pesar de què s’engarjolin tots els ocells del món, ells cantaran quan els hi vingui en gana”, com ell, que apunta amb les lletres de les seves cançons allà on sent més l'home, al cor, parlant de la llibertat, la soledat i la rebel•lió.
El concert va finalitzar, i la gent anava marxant contenta d’haver passat una nit com la desitjada, una esplèndida nit de rock’n roll, i contents també de compartir-ho amb gent que, com ells, tenen “el somriure despentinat d’anar en contra dels vents”, frase que vesteix una de les tornades d’una cançó, com no podia ser d’altre manera, de Marea.
24 de marzo de 2008
Els testimonis de la història en marxa
No eren encara les 7 de la tarda i la sala del Col•legi de Periodistes de Barcelona ja presentava l’afluència de públic més nombrosa de tot el cicle de conferències febrer-març.
L’ocasió ho valia: Boban Minic, periodista bosni que va treballar a la Ràdio-Televisió Sarajevo; Bru Rovira, prestigiós reporter de La Vanguardia i Marc Marginedes, corresponsal de guerra d’El Periódico, començarien a quarts de 7 una xerrada al voltant d’el periodisme en àrees de conflicte. Fins a aquella hora, encara van anar arribant més persones que omplien els pocs seients que quedaven buits de la zona de baix. Éren una cinquantena.
Marc Marginedes va ser el primer en parlar, seguit de Bru Rovira i finalment ho feu Boban Minic. Els dos primers van abordar el tema d’una manera més teòrica, mentre que l’últim parlà més des de la seva pròpia experiència, que el situà a la posició de periodista a la vegada que de víctima.
“Vivim en un món on hi ha un excés d’informació”, comença Marc, que tot seguit llança a l’aire la següent pregunta: “Quin és, llavors, el paper d’un enviat especial per un diari en un conflicte?”. Les respostes les va exposar al llarg dels 10 minuts que va parlar. Per a ell un dels valors de l’enviat especial és la seva pròpia experiència personal, i aquesta experiència necessita, a vegades, de la primera persona per a ser explicada. Aquest és un valor afegit que pot aportar un reporter, és el que pot diferenciar un diari de la competència –posa d’exemple Londres, on la gent escull el diari en funció del periodista que narra el fet-. És molt difícil que en el món actual un sol periodista d’un diari pugui superar els 20 corresponsals de Reuters o els deu d’AP. Per això cal fugir del estereotip de piràmide invertida, i fer de la crònica un relat més personal (sense que el periodista sigui el centre) que sigui capaç de fer reviure el conflicte al lector.
El segon valor és el vincle que hi ha entre el país d’origen del corresponsal i el paper que juga el mateix país en el conflicte. Aquestes relacions donen lloc, en molts casos, a anècdotes increïbles , quan no decepcionants. Ell va posar tres exemples, dels quals n’explicaré un: va ser a Iraq, en el dia en què s’alliberaven els primers presos de la presó d’Abu Ghraib i per tant s’hi van concentrar centenars de periodistes a l’entrada. Entre ells hi era en Marc. En aquell mateix instant va veure com un convoy de l’exèrcit espanyol entrava a la presó, quan en teoria les tropes espanyoles només estaven a Iraq en una missió humanitària. “Estem de passeig”, va ser la resposta dels espanyols quan el Marc els va preguntar què hi feien allà.
Uns aplaudiments separen la fi de la primera exposició oral de l’inici de la segona, la del Bru. El Bru és un gran fan de Kapuściński, i per això no resulta estrany que el nombri en varies ocasions, així com tampoc la defensa aferrissada que fa sobre la necessitat i obligació del reporter d’estar sobre el terreny, de conèixer i conviure amb l’altre per tal de donar-li la paraula. Aquesta és, segons el reporter de La Vanguardia, la columna vertebral de la professió, columna que actualment es troba esbiaixada. També va criticar el poc exercici de processament d’informació que duen a terme els periodistes d’avui en dia, fet potser que va lligat a la creixent industrialització del sector.
Però, podem pensar, quin sentit té donar-li la veu a l’altre quan ja està gairebé tot dit? És aquí on Bru desglossa una de les reflexions més interessants de la conferència. Ell creu que el món d’ara és molt diferent al que hi havia abans, i que la caiguda del mur de Berlín (1989) és la frontera que separa aquests dos móns. Ell, que es classifica dins dels reporters que han explicat el primer món, veu com actualment no hi ha cap periodista que es plantegi les preguntes adequades ,per a entendre el món actual, que són essencialment diferents a les de fa dues dècades. Creu ell que algunes de les preguntes serien: com veiem compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió social? Com democratitzarem el món global? com es mantenen les identitats locals en aquest món global?
Un altre cop aplaudiments. I ara és el torn de Boban. La seva intervenció és potser la més esperada ja que ha viscut una guerra com a periodista a la vegada que com a víctima, la guerra del seu país: Bòsnia-Herzegovina. Boban viu a l’Escala, on treballa de cambrer. Parla un castellà quasi perfecte, guarnit d’un to de veu monòtonament trist, herència d’ ”una guerra que va començar 10 anys abans als mitjans de comunicació”.
Boban va parlar sobre el paper dels mitjans de comunicació durant la guerra balcànica, tema que visqué de ben a prop ja que ell era el director de cultura de Ràdio-Televisió Sarajevo. Explicava, amb cara de no comprendre-ho encara, com els serbis van dur a terme una neteja ètnica a tots els mitjans de comunicació del país, van fer fora 500 treballadors de Ràdio i Televisió Sèrbia, van configurar una llista amb poc més de cent periodistes considerats traïdors i els quals tenien que ser assassinats, entre ells hi figura el mateix Boban, i van crear una nova secció a un diari serbi on els suposats lectors enviaven cartes, hi dic suposats perquè després es va descobrir que les cartes eren escrites pels mateixos periodistes serbis, ja podeu imaginar dons que deurien dir aquelles cartes...
I com aquestes, un carrusel d’injustícies més que banyen la guerra d’un color encara més opac i que ben segur van promoure moltes de les barbaritats executades.
Com molt bé argumentava Boban a l’inici de la xerrada, els mitjans de comunicació no s’encarreguen de començar una guerra, per a això ja estan els poders econòmics i polítics. Tanmateix, els mitjans si que poden contribuir a la guerra: poden preparar-la, com també formar l’opinió pública, són capaços de determinar qui és l’amic i qui l’enemic així com fer dels criminals herois i justificar lo injustificable...d’exemples, com acabem de comprovar, no en falten.
Un altre vegada els assistents piquen de mans, volent mostrar tot el suport cap a Boban a la vegada que conscienciant-se per tal de abolir aquestes atrocitats, i tornar-li al periodisme el prestigi que es mereix. L’exemple a seguir el poden veure en un dels tres homes que seien al seu davant.
Tenen els corresponsals una situació privilegiada de la història en marxa, una situació que “t’aproxima com cap altre mirador a l’autentica condició humana i que et nodreix d’un bagatge excepcional en el terreny personal”. Aquesta figura no ha de desaparèixer, i no s’ha de supeditar a la creixent industrialització del sector periodístic i de la informació, on cada cop l’altre té menys valor en ell mateix, on l’espectacularitat trepitja la veracitat, on no es sent la necessitat d’entendre i donar-li la paraula a l’altre i on, des d’aquesta perspectiva, és impossible abordar les preguntes que ens condueixin a entendre el nou món.
Potser hi ha gent que cregui que aquesta no és la nostre tasca...jo no comparteixo aquesta opinió.
L’ocasió ho valia: Boban Minic, periodista bosni que va treballar a la Ràdio-Televisió Sarajevo; Bru Rovira, prestigiós reporter de La Vanguardia i Marc Marginedes, corresponsal de guerra d’El Periódico, començarien a quarts de 7 una xerrada al voltant d’el periodisme en àrees de conflicte. Fins a aquella hora, encara van anar arribant més persones que omplien els pocs seients que quedaven buits de la zona de baix. Éren una cinquantena.
Marc Marginedes va ser el primer en parlar, seguit de Bru Rovira i finalment ho feu Boban Minic. Els dos primers van abordar el tema d’una manera més teòrica, mentre que l’últim parlà més des de la seva pròpia experiència, que el situà a la posició de periodista a la vegada que de víctima.
“Vivim en un món on hi ha un excés d’informació”, comença Marc, que tot seguit llança a l’aire la següent pregunta: “Quin és, llavors, el paper d’un enviat especial per un diari en un conflicte?”. Les respostes les va exposar al llarg dels 10 minuts que va parlar. Per a ell un dels valors de l’enviat especial és la seva pròpia experiència personal, i aquesta experiència necessita, a vegades, de la primera persona per a ser explicada. Aquest és un valor afegit que pot aportar un reporter, és el que pot diferenciar un diari de la competència –posa d’exemple Londres, on la gent escull el diari en funció del periodista que narra el fet-. És molt difícil que en el món actual un sol periodista d’un diari pugui superar els 20 corresponsals de Reuters o els deu d’AP. Per això cal fugir del estereotip de piràmide invertida, i fer de la crònica un relat més personal (sense que el periodista sigui el centre) que sigui capaç de fer reviure el conflicte al lector.
El segon valor és el vincle que hi ha entre el país d’origen del corresponsal i el paper que juga el mateix país en el conflicte. Aquestes relacions donen lloc, en molts casos, a anècdotes increïbles , quan no decepcionants. Ell va posar tres exemples, dels quals n’explicaré un: va ser a Iraq, en el dia en què s’alliberaven els primers presos de la presó d’Abu Ghraib i per tant s’hi van concentrar centenars de periodistes a l’entrada. Entre ells hi era en Marc. En aquell mateix instant va veure com un convoy de l’exèrcit espanyol entrava a la presó, quan en teoria les tropes espanyoles només estaven a Iraq en una missió humanitària. “Estem de passeig”, va ser la resposta dels espanyols quan el Marc els va preguntar què hi feien allà.
Uns aplaudiments separen la fi de la primera exposició oral de l’inici de la segona, la del Bru. El Bru és un gran fan de Kapuściński, i per això no resulta estrany que el nombri en varies ocasions, així com tampoc la defensa aferrissada que fa sobre la necessitat i obligació del reporter d’estar sobre el terreny, de conèixer i conviure amb l’altre per tal de donar-li la paraula. Aquesta és, segons el reporter de La Vanguardia, la columna vertebral de la professió, columna que actualment es troba esbiaixada. També va criticar el poc exercici de processament d’informació que duen a terme els periodistes d’avui en dia, fet potser que va lligat a la creixent industrialització del sector.
Però, podem pensar, quin sentit té donar-li la veu a l’altre quan ja està gairebé tot dit? És aquí on Bru desglossa una de les reflexions més interessants de la conferència. Ell creu que el món d’ara és molt diferent al que hi havia abans, i que la caiguda del mur de Berlín (1989) és la frontera que separa aquests dos móns. Ell, que es classifica dins dels reporters que han explicat el primer món, veu com actualment no hi ha cap periodista que es plantegi les preguntes adequades ,per a entendre el món actual, que són essencialment diferents a les de fa dues dècades. Creu ell que algunes de les preguntes serien: com veiem compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió social? Com democratitzarem el món global? com es mantenen les identitats locals en aquest món global?
Un altre cop aplaudiments. I ara és el torn de Boban. La seva intervenció és potser la més esperada ja que ha viscut una guerra com a periodista a la vegada que com a víctima, la guerra del seu país: Bòsnia-Herzegovina. Boban viu a l’Escala, on treballa de cambrer. Parla un castellà quasi perfecte, guarnit d’un to de veu monòtonament trist, herència d’ ”una guerra que va començar 10 anys abans als mitjans de comunicació”.
Boban va parlar sobre el paper dels mitjans de comunicació durant la guerra balcànica, tema que visqué de ben a prop ja que ell era el director de cultura de Ràdio-Televisió Sarajevo. Explicava, amb cara de no comprendre-ho encara, com els serbis van dur a terme una neteja ètnica a tots els mitjans de comunicació del país, van fer fora 500 treballadors de Ràdio i Televisió Sèrbia, van configurar una llista amb poc més de cent periodistes considerats traïdors i els quals tenien que ser assassinats, entre ells hi figura el mateix Boban, i van crear una nova secció a un diari serbi on els suposats lectors enviaven cartes, hi dic suposats perquè després es va descobrir que les cartes eren escrites pels mateixos periodistes serbis, ja podeu imaginar dons que deurien dir aquelles cartes...
I com aquestes, un carrusel d’injustícies més que banyen la guerra d’un color encara més opac i que ben segur van promoure moltes de les barbaritats executades.
Com molt bé argumentava Boban a l’inici de la xerrada, els mitjans de comunicació no s’encarreguen de començar una guerra, per a això ja estan els poders econòmics i polítics. Tanmateix, els mitjans si que poden contribuir a la guerra: poden preparar-la, com també formar l’opinió pública, són capaços de determinar qui és l’amic i qui l’enemic així com fer dels criminals herois i justificar lo injustificable...d’exemples, com acabem de comprovar, no en falten.
Un altre vegada els assistents piquen de mans, volent mostrar tot el suport cap a Boban a la vegada que conscienciant-se per tal de abolir aquestes atrocitats, i tornar-li al periodisme el prestigi que es mereix. L’exemple a seguir el poden veure en un dels tres homes que seien al seu davant.
Tenen els corresponsals una situació privilegiada de la història en marxa, una situació que “t’aproxima com cap altre mirador a l’autentica condició humana i que et nodreix d’un bagatge excepcional en el terreny personal”. Aquesta figura no ha de desaparèixer, i no s’ha de supeditar a la creixent industrialització del sector periodístic i de la informació, on cada cop l’altre té menys valor en ell mateix, on l’espectacularitat trepitja la veracitat, on no es sent la necessitat d’entendre i donar-li la paraula a l’altre i on, des d’aquesta perspectiva, és impossible abordar les preguntes que ens condueixin a entendre el nou món.
Potser hi ha gent que cregui que aquesta no és la nostre tasca...jo no comparteixo aquesta opinió.
19 de marzo de 2008
El Mestre Kapuściński
"Eso: los refugiados. De repente todo el mundo se ha convertido en refugiado. Desde que, coincidiendo con la consecución de su independencia, en el verano de 1960, se produjeron en el Congo los primeros disturbios, luego las luchas tribales y, finalmente, incluso una guerra, los caminos se han llenado de refugiados. Allí donde surge un conflicto, los que luchan son los gendarmes, el ejército y las milicias creadas ad hoc por las diferentes tribus, mientras que los civiles -en su mayoría mujeres y niños- huyen. Las rutas que recorren resultan muy difíciles de rastrear. Por lo general se trata de alejarse del campo de batalla pero no tanto como para luego perderse y no poder regresar. También es importante que en el camino se pueda encontrar algo para comer. Toda esta gente es pobre, tiene cuatro cosas apenas: las mujeres, un vestido de percal; los hombres, pantalón y camisa, y además una tela para taparse durante la noche, una olla, una taza y plato de plástico. Y una palangana donde hacer caber todas las pertinencias.
Con todo, lo más importante en la elección de la ruta son las relaciones entre las distintas tribus: si el camino lleva por un territoria amigo o si, Dios nos libre, conduce derecho a tierra enemiga. Pues los poblados y prados estan habitados por los más diversos clanes y tribus, y el saber qué tipo de relaciones mantienen es una ciencia difícil y compleja que cada individuo aprende desde la infancia."
Viajes con Heródoto, Ryszard Kapuściński
Con todo, lo más importante en la elección de la ruta son las relaciones entre las distintas tribus: si el camino lleva por un territoria amigo o si, Dios nos libre, conduce derecho a tierra enemiga. Pues los poblados y prados estan habitados por los más diversos clanes y tribus, y el saber qué tipo de relaciones mantienen es una ciencia difícil y compleja que cada individuo aprende desde la infancia."
Viajes con Heródoto, Ryszard Kapuściński
Suscribirse a:
Entradas (Atom)